Líquens agafats a la roca: les tankes andorranes de Vicent Andrés Estellés

Les teues/ sèquies, la teua horta, tota la terra florida/ com un cant universal a la glòria del Déu”. Són invocacions com aquesta les que fan inconfusible la veu de Vicent Andrés Estellés -el millor poeta que haurà conegut València després d’Ausiàs March- tot celebrant en aquesta ocasió, des de Paterna, a ben poca distància del seu Burjassot natal, el paisatge que més va estimar-se.

La seva poesia fèrtil i diürna sembla feta per cantar la llum inacabable d’aquelles terres llevantines, abocades al sol, al cel i al mar. Per això mateix encara cobren un valor reduplicat els ben pocs versos que el poeta va adreçar mai a altres terres que no fossin les del litoral del seu país, i és aquí on els lectors de l’autor de Llibre de meravelles poden quedar ben parats en descobrir quin territori pot fer-se mereixedor, molt més que cap altre, d’haver seduït la seva sensibilitat poètica i haver-lo empès a escriure tot un llibre en lloança seva. La sorpresa és natural: qui podria imaginar, dins l’àrea geogràfica dels Països Catalans, dos paisatges més diversos, més antagònics i aliens, que el de l’Horta de València i el de la muntanya d’Andorra?

Fotografia: Josep Vilaplana

Enfront d’aquell horitzó als quatre vents, de fruiterars ubèrrims, aquests pics solitaris, les valls estretes, la roca vertical i severa de les serres cobertes de pi negre. Tanmateix, l’encant d’aquestes terres altes va arribar ben endins del cor del poeta, que va creure que calia registrar en vers una admiració per a la qual quedava curta cap expressió que no fos artística i per tant perdurable.

En efecte, Prat de la Mola és el cant que l’any 1975, i en el mateix indret el nom del qual dóna títol a l’obra, va escriure el poeta valencià. Aquestes ratlles no tenen altra pretensió que provar de fer veure que els versos que la componen, perduts enmig de la ingent poesia completa de l’autor, no han pas d’envejar ni un sol mèrit dels millors que l’han convertit en un dels màxims autors lírics catalans del segle XX.

Hem d’anar fins a les pàgines d’El forn del sol, un recull de proses d’Estellés publicat el 1986, per tenir notícia de l’especial sensació que causava al poeta moure’s per terres andorranes; no en va el pròleg d’aquesta obra havia estat escrit en un espai (la casa de la seva amiga Rosa Pujol) que prèviament havia conegut, feia molt poc, un hoste ben remarcable: “al lloc on em trobe, a hores d’ara, i més concretament en el lloc on escric, va escriure, també, el meu doble company Agustí Bartra, al qual va tenir l’honor de saludar, i de conèixer personalment, a Roda de Ter, en l’habitació on jeia al llit, com esperant una mena de Resurrecció de la Carn, Miquel Martí i Pol.” La inesperada menció de l’autor d’Estimada Marta no és pas gratuïta: el seu nom, amb els de Bartra i Estellés, completa un triangle de poetes enamorats d’Andorra, il·lustres visitants del Principat sota un mateix signe imperatiu: transformar en poema, i compartir-la així amb els lectors, una experiència íntima que van voler, tots tres, convertir en inesborrable.

El primer que sobtarà a qui s’acosti a Prat de la Mola és que un autor que associem a una veu torrencial, de llargs poemes i tirades d’espaiosos alexandrins, aquí s’ha decantat per una opció tan extrema com minimalista: el llibre està format per trenta-tres composicions segons la forma estricta de la tanka japonesa, que combina versos de cinc i set síl·labes en una disposició sempre fixa (5-7-5-7-7). En paraules de Carles Riba, que va ser un dels principals introductors d’aquesta composició en la poesia catalana, la tanka és “un àmbit de trenta-una síl·labes” la brevetat del qual l’empeny per força a l’epigrama, a esdevenir una “absoluta inscripció”. I és cert, és com si Estellés hagués intuït que, per un cop (com semblantment faria Bartra, més tard, als Haikús d’Arinsal), calia que el seu cant a Andorra bandegés tota descripció sobreabundant, tot posant fre a la seva habitual loquacitat poètica en favor d’una puresa essencial, d’arestes vives –com de paraules gravades sobre pedra.

No podria ser més significant l’estructura de l’obra, que comprèn dues parts, com si la primera, més breu i introspectiva, volgués ser el pòrtic, l’aproximació indispensable per ingressar en l’espai privilegiat de la segona. Numerades a la romana de l’u al deu, la desena de tankes de la primera secció són titulades “Terra”, i semblen posar-nos en la pell de qui, pujant de la plana, camí d’Andorra, veu de sobte aixecar-se al seu davant un mur imponent de muntanyes, no pas en un punt qualsevol del mapa, sinó en un lloc esdevingut simbòlic: Organyà. Bressol del català, l’elecció d’aquesta terra de l’Alt Urgell no és gratuïta; el poeta és ben conscient que en “aquesta terra nostra” hi ha anat a buscar alguna cosa que l’ha d’ajudar a explicar-se: “Tempte uns orígens,/ toque, antic, un principi/ vigent encara”. Les deu peces d’aquest preàmbul poètic són molt clares a l’hora d’entrelligar història, paisatge i llengua, i de fer-ne, de la suma, una idea de “pàtria”, un sentiment d’identitat i pervivència: “Rocams invictes,/ muntanyes desvetlades,/ esglesioles./ Amplària celeste/ de documents incòlumes”.

Tota la secció insisteix sobretot en el triomf sobre el temps que palesa fins avui un territori ancestral, mil·lenari, un triomf que perdura en els seus topònims i en la seva llengua, la d’uns “éssers/ que un dia parlen/ —taula, genoll, cistella—/ d’una manera senzilla”.

Fotografia: Josep Vilaplana

Estellés compara aquesta tenacitat a la resistència d’“aquells líquens,/ llàgrimes de maragda” que s’agafen a la roca “amb ungles, dents secretes”. Amb actitud “fervent”, i amb un punt de “pànic” per l’impacte d’aquest viatge a un passat remot però en el fons sentit com a propi, el poeta es disculpa davant nostre demanant permís per un “cert èmfasi”. És com si el trajecte hagués de començar per una etapa inevitable, en què calgués un document d’identitat o més ben dit de naixença, i només el país de les memorables Homilies pogués subministrar-li-ho; un cop obtingut, el poeta pot arribar finalment al seu destí: Andorra, Prat de la Mola.

Les vint-i-tres tankes (ara ja de nombres aràbics) que integren la segona i nuclear secció del poemari adopten per una tessitura poètica que fàcilment podem identificar amb el gènere de l’oda: si “Terra” era encara eminentment meditativa, ara el poeta apostrofa Andorra de manera directa, amb la vehemència i solemnitat corresponents:

“Andorra, creixes,/ i segueixes petita/ entre muntanyes/ d’un intacte prestigi”.

Sens dubte, el que a Estellés més el sotraga és la imatge d’una Andorra en què, tot i el creixement demogràfic i l’expansió urbanística (recordem-ho: era l’any 1975), aquesta “terra de segles” sembla donar una “lliçó” de respecte pel seu llegat: “Com no estimar-te/ com ets, antiga pàtria,/ tu, que preserves,/ no sols antigues pedres,/ sinó normes de vida?”. El poeta s’hi adreça amb una unció gairebé religiosa, i reconeix que Organyà n’era el portal, i que ara “amb pas lent m’endinse/ fins penetrar al temple”.

Malgrat la brevetat de l’obra, no és per això impossible distingir-hi una curosa organització interna: a les invocacions inicials els succeeix més tard una secció central i íntima (que comprèn les tankes 7-13) en què el jo poètic ret compte de l’estada al Prat de la Mola: la Valira, amb l’aigua de la neu fosa, les muntanyes “totes de pins” i les veus dels nens que juguen són els protagonistes d’una convalescència plàcida i reparadora –el poeta hi havia arribat “cansat i malalt”–, un bàlsam que és motiu de l’agraïment més profund, “la fonda/ reconeixença/ per tant de bé, per tantes/ hores pulcres, petites”.

Entrem així en la darrera part del recull, que adquireix una dimensió molt més civil. El record de Pompeu Fabra, que a l’exili, l’any 1947, va voler viatjar a Andorra, “país de voluntats darreres”, només per poder-hi dictar el seu testament en llengua catalana, propicia que Estellés formuli el tram final de l’obra també amb el valor d’un document testamentari, i amb la preservació de la llengua com a leitmotiv. “Mestre Fabra” plana expressament sobre aquestes peces, en defensa d’una llengua “indestructible” que l’autor burjassoter creu veure representada en el “senzill diàleg quotidià d’Andorra”. (En un article a Serra d’Or de l’any 1983, Pere Martí, en al·lusió a la salut del català al Principat, es preguntava si Estellés, una dècada després de la seva estada, en lloc d’un panegíric no hauria fet una elegia. Que més de quaranta anys després d’escrit el llibre no puguem encara tancar del tot l’interrogant no deu ser en el fons, al capdavall, un mal senyal.)

Autèntica coda del poemari, les tankes 21-22 ficcionalitzen el comiat del poeta, que després del sojorn a la residència del Prat de la Mola se’n torna a casa “ric de concrets béns únics”. Indestriable del paisatge que contempla per últim cop, hi ha de nou les “veus catalanes |d’incògnits nens que juguen”, en una al·lusió esperançada a un futur col·lectiu que garanteixi la vitalitat de l’idioma. L’elogi final d’Andorra –la tanka 23 i última– deu ser un dels més bells que mai s’hagin escrit sobre el país pirinenc:

“Pàtria lliure/ i lluminosa i alta!/ I tan petita/ com un cor que no es cansa/ i noble es perpetua”.

Fotografia: Josep Vilaplana

Vista en el seu conjunt, l’obra certifica la sàvia elecció d’una forma com la tanka. La seva humilitat i senzillesa, el protagonisme que sempre ha atorgat a la natura, el posat contemplatiu davant el pas serè del temps són trets del gènere que no podien convenir més al que Estellés volia fer en aquests poemes, i fins i tot es pot dir que l’estil nominal i enumeratiu tan característic del poeta s’ha acomodat perfectament al motlle sintètic, tot fent que les seves invocacions líriques, sense el perill d’una excessiva abstracció, resultin més urgents i més directes. Més sinceres, si es vol dir així, i en aquest sentit potser calgui recordar fins a quin punt coincideix el que diu la veu poètica de Prat de la Mola amb el que Estellés en primera persona va escriure més tard en la introducció al llibre Andorra (1986), amb textos d’Antoni Morell i gravats de Carme Mas. Allà el poeta confessa la seva “delicada debilitat” per Andorra i afegeix:

“Recorde els dies passats al costat de meravellosos amics que m’han ofert sempre el pa i la sal, i una immerescuda devoció pels meus llibres. Jo estime molt Andorra, rar exemple d’independència, d’equilibri. I la seua llengua. I la seua gent. «Jo et recorde i et vetlle.».”

“Jo et recorde i et vetlle.” Aquesta citació final mereix un darrer apunt: hem començat aquest paper donant veu a un Estellés meridional, celebrador de l’horta. Val per la pena descobrir que tant aquella citació com aquesta són versos del seu llibre del 1984 Cants a València –amb els primers poemes del que més tard va ser el seu monumental Mural del País Valencià–, i que aquest va ser un llibre que l’autor, il·lusionat, va voler que fos editat a Andorra, a càrrec de Serra Airosa.

Dedicat “a tots els amics d’Andorra”, la nota inicial s’adreçava des del cap de Govern d’aleshores, Òscar Ribas, fins a l’amiga Rosa Pujol. Dins el volum, és bo de llegir el poema que dóna veu al rei Jaume I en el moment que s’adreça a tot València, perquè, publicats a Andorra i amb el nal de Prat de la Mola a la memòria, els versos d’Estellés, com si fos ell mateix el qui ens parla, guanyen, encara més rotunds, tota l’autoritat d’una divisa:

“En català t’he donat molt humilment,/ el testament de la teua mà, cansada de lluitar:/ conserva i divulga el teu català als dies futurs.// Jo et recorde i et vetlle”.

©2021 Portella. Tots els drets reservats
Amb el suport de: Govern d'Andorra
Revista associada a: APPEC