Lluís Cartes: cançó d’autor

La música ha estat present en la vida de Lluís Cartes des de ben petit, quan escoltava el seu tiet Daniel Areny tocar l’acordió o quan observava atentament el seu germà Jan amb el piano i la guitarra, i li demanava que li n’ensenyés. Als sis anys ja estudiava violí a l’Institut de Música, però “el rotllo acadèmic costava”. Quan va començar a tocar amb bandes va descobrir “que la bateria era un univers totalment brutal”.

Lluís Cartes. Fotografia: Eduard Comellas.

Confessa que “des que tenia setze anys amb l’Oriol Vilella ja fèiem volar coloms i pensàvem a muntar un estudi”. La passió per la música el va empènyer a seguir aquest camí. Va estudiar bateria i piano a l’Aula de Jazz del Conservatori del Liceu i al Taller de Músics, i direcció de cors i orfeons a l’Institut Llongueres. Va veure que s’hi podria dedicar quan va entrar a la banda de Marc Parrot i va començar a treballar amb ell a l’estudi. Des de llavors “ja fa quinze anys que estic malvivint de la música”, diu amb humor, mentre relata “la dificultat de tenir un sou fix a final de mes”. “Estàs constament divagant sobre si has triat el camí correcte”, però admet que si tingués una feina rutinària es tornaria boig.

Hysteriofunk ha estat sempre el seu projecte més personal. Sense deixar-lo de banda, el 2005 va decidir musicar “els textos que tenia a la tauleta de nit” i “una mica per accident” va formar Lluís Cartes i els Fluxes, amb el seu germà Jan Cartes, Oriol Vilella, Òscar Llauradó i Fano Pallarés.

Amb aquesta proposta es va convertir en el primer andorrà a guanyar el Premi Carles Sabater i això el va animar a presentar-se i guanyar el Sona 9. El guardó va suposar la gravació del seu primer disc Camina Descalç (2007).

Després van arribar Permís de fuga (2010), molt més rocker, i Carenant l’absurd (2012). Ara enllesteix el quart, El país dels nans cabuts, on ha fet el que ha volgut. Avança que “no és pop rock”, sinó “cançó d’autor satírica amb una vis còmica”. Així, promet tornar més irreverent “intentant posar el dit a la llaga” fotent-se “de l’Església, el capitalisme i la societat on vivim“.

En producció de so i teatre també té una trajectòria destacada. Es va formar en so, coproducció d’àudio digital i tècniques de les arts de l’espectacle, és a dir, “el teatre des del darrere”: so, ambientació, disseny de l’espai sonor i escenografia. Aquests coneixements li han obert més portes i li permeten tenir en compte aspectes com la dramatúrgia a l’hora de compondre per a teatre.

Lluís Cartes també col·labora amb Toti Soler, l’Escena Nacional, l’ONCA i altres músics del país, ha enregistrat sintonies per a la televisió i n’ha compost d’altres com la de la sèrie d’animació Asha; i fins i tot hem sentit temes seus a Polseres Vermelles. Assegura, però, que “fer música per a clowns és el que m’agrada més. Crec que en una altra vida vaig dedicar-me al circ”.

Aquest contingut forma part del monogràfic

©2021 Portella. Tots els drets reservats
Amb el suport de: Govern d'Andorra
Revista associada a: APPEC