Marc Huguet: la regeneració del còmic al país

Marc Huguet té 30 anys i és la sang més fresca del panorama del còmic al Principat. Va ser un dels artistes convidats a la darrera edició de La Massana Còmic, amb el seu dibuix enèrgic i dinàmic, sovint al voltant de temàtiques de ciència-ficció ambientades en períodes històrics passats o futurs. “Crec que dibuixar el moviment és el meu punt fort” i per això no descarta endinsar-se en el món de l’animació si en té l’oportunitat. Contràriament, assenyala que el color li provoca maldecaps i encara que de tant en tant utilitza l’aquarel·la, confia en les eines digitals per a aquesta tasca; tota la resta és “en tinta sobre paper, que , m’encanta”.

Després de cinc anys d’estudi al barceloní Centre de Còmic i Arts Visuals Joso, reconegut planter de dibuixants, ara en fa quatre que va tornar a Andorra. Una decisió que li va comportar un cert neguit: “M’esperava una estagnació perquè malgrat la tradició del saló del còmic de la Massana, no hi havia gaire moviment en aquest àmbit, per desgràcia, encara que al saló sempre hi hagi hagut molt bones exposicions. Com a dibuixant de còmics nacionals tenies el Jordi Planellas i el Xavi Casal, que sobretot és molt il·lustrador d’aquarel·les”. Així que no va ser amb entusiasme que va emprendre el retorn a casa, on s’havia de convertir en el tercer dibuixant de còmic del país, si els càlculs no li fallaven.

Però una sorpresa agradable l’esperava. “Aquesta generació a la qual pertanyo que ha anat a Barcelona i ha hagut de tornar, sobretot per raons econòmiques, ens hem mogut. La mentalitat ha canviat molt i les xarxes socials han donat ales a nous projectes i Andorra s’està obrint. És veritat que els artistes ens movem molt”, relata sobre la situació que es va trobar, i afegeix com a exemple el moviment La Xarranca, “encara que no en formo part”, aclareix mentre l’assenyala com a motiu per admetre que “potser sí que es pot moure alguna cosa al país”.

El retorn el va plantejar, a l’inici, “com una parada a boxes, pensava que havia d’agafar l’oportunitat per estar tranquil, dibuixar moltíssim i després tornar a Barcelona amb molta més experiència”. Però els plans sovint es fan per desfer-los i “ja fa quatre anys que soc aquí”, diu amb un posat un pèl incrèdul. “M’estic estabilitzant i em sorprèn que se’m tingui en compte, que em demanin entrevistes o que em diguin de fer xerrades”, reconeix mentre prova d’explicar com se sent: “No sé si em fa por aquesta estabilitat. Potser sí que es poden fer projectes interessants aquí però no conec cap editor o editorial al país que s’hi atrevís”.

Un llibre sobre contes i llegendes del Principat seria un bon principi per engrescar els editors nacionals

Per trencar el gel, potser un llibre sobre contes i llegendes d’Andorra seria un bon principi per en-grescar els editors nacionals, una idea a la qual Huguet està donant voltes juntament amb una altra il·lustradora del país. I encara que, exigent de mena, s’entesta a dir que “hauria de dibuixar més”, no és l’únic moviment estratègic que té previst: “El proper pas serà fer un fanzín especial que vull publicar en un parell de mesos, així que tinc molta feina”. El més imminent, però no l’únic, perquè també trama “un webcomic” en col·laboració amb una altra persona, així com un quadern de dibuix (sketchbook) sobre racons d’Andorra, i potenciar la presència a les xarxes socials i a Internet; però, per davant de tot, “sobretot dibuixar molt el que vulgui i quan vulgui perquè he de mantenir una feina que no té res a veure amb això però que necessito per viure”, recorda tocant de peus a terra.

Des que tenia memòria li havien dit que els dibuixos havien de ser només un entreteniment

I és que Marc Huguet es va haver d’enfrontar des de ben petit amb el que la societat espera de nosaltres i el que la nostra veu interior ens demana. Tot i que pensava constantment en dibuixos, va acabar matriculat a la carrera d’empresarials, que va obtenir sense gaires dificultats, però “els meus apunts eren un quaranta per cent dibuixos”, reconeix. Inspirat en el dibuixant Cels Piñol, amb un estil molt senzill i amb il·lustracions “assequibles era molt fàcil per a mi poder fer historietes completes als apunts de la carrera”. Li havien dit des que tenia memòria que els dibuixos havien de quedar com a entreteniment i que caldria buscar una feina que donés diners i li permetés viure. El mateix estiu que acabava la carrera ja va trobar feina del que havia estudiat, un somni per a molts però no per a Huguet:

“Em passava la meitat del temps pensant en els dibuixos, el meu cap sempre era en una altra banda”.

Quan ja pensava que els dies passarien així fins a la jubilació, un amic li va ensenyar la pàgina web de l’escola Joso i va néixer l’amor perquè, atenció, Huguet reconeix que “mai m’havia informat de cap escola de dibuix”; així de coll avall tenia que allò no era una manera de viure possible. Arran d’aquella descoberta, va entendre la relació amb la seva vocació: “És com tenir parella, de vegades no és la que més et facilita la vida però l’atracció hi és; s’ha de fer un esforç diari per mantenir-la, cuidar-la i desenvolupar-la”. O encara un altre símil: també “és com un esport d’elit, en què s’ha de ser molt constant i després d’una parada costa molt tornar a agafar el ritme”.

Aquest contingut forma part del monogràfic

©2021 Portella. Tots els drets reservats
Amb el suport de: Govern d'Andorra
Revista associada a: APPEC