Max Frisch: rarus helveticus

Que no pateixin els lectors, ni es deixin tampoc, segons el cas, dur pel paroxisme en llegir el pòrtic que dóna pas a aquestes línies. Tot respectant l’horitzó d’expectatives generat per la presència d’aquest text en un monogràfic dedicat a Max Frisch, a la seva obra i, en particular, al seu drama Andorra, és d’això justament del que parlarem. No hi trobareu, i no pas per animadversió, ni l’Helvetia ni cap dels entranyables personatges sortits de l’aldea concebuda per Goscinny i Uderzo.

Il·lustració de Jordi Casamajor

La Republica Helvetica de la qual parlarem aquí és aquella on, en temps posteriors als viscuts per en Panoràmix, el protagonista del nostre monogràfic desplegaria la seva personalitat polifacètica, tot donant cos a una forma de resistència activa que sí que ens fa pensar en tota aquella colla de gals irreductibles. Un territori en el qual, incapaç de metabolitzar certes actituds pàtries, esdevindria una rara avis, un (si em permeteu il gioco di parole) rarus helveticus, i amb el qual eventualment establiria una relació tan atípica com intensa.

Malauradament, no és Frisch un autor amb tanta repercussió en el nostre entorn com caldria esperar de la seva anomenada en els països germanòfons (veieu tota la sèrie d’activitats organitzades el 2011 pel Max Frisch-Archiv en motiu del centenari del naixement de l’autor, on de les seves obres se n’han fet múltiples versions al llarg dels anys, bé sigui al cinema, la ràdio o la televisió. O de la popularitat de la que és certament la seva obra més popular, Homo Faber. O de la seva amistat i col·laboració estreta al llarg dels anys amb literats de la talla de Friedrich Dürrenmatt i Bertolt Brecht. O de la seva dimensió com a intel·lectual engagiert que el va fer digne del respecte de figures polítiques de primera línia del seu temps, com ara l’excanceller alemany Helmut Schmidt.

Difícil no, és gairebé impossible fer encaixar l’extensió inabastable d’una figura tan polièdrica (intel·lectual, novel·lista, dramaturg i arquitecte de professió) sense depassar l’espai destinat a aquesta secció ni esgotar de forma prematura i perillosa la paciència dels receptors d’aquest text. Per si de cas ens assalta el temut punt final de forma inesperada, fem, doncs, de la necessitat virtut i, admetent d’entrada les nostres limitacions, deixeu-nos atacar, sense més dilació, el vessant més crític del Frisch

…intel·lectual

A vint-i-cinc anys, el 1936, comença a donar la mesura de la solidesa de les seves inquietuds i els seus ideals. Presa del desencant per l’escriptura, és capaç de cremar tots els manuscrits acumulats fins aleshores i de renunciar, per sort només amb caràcter temporal, a la que seria la seva dedicació futura. Tot això per deixar-se seduir, de forma efímera, per l’univers ideològic que impregnava l’Alemanya prèvia a la segona gran guerra i viatjar a Berlín, on va simpatitzar, tot i que de manera fugaç, amb el nazisme.

Per la seva trajectòria posterior sabem que no només va acabar ignorant els cants de sirena de la propaganda nazi. En anys posteriors va ser extremadament crític (faria d’això marca de la casa durant tota la seva vida) no solament amb el paper fet per Alemanya, sinó també amb l’actitud de la “bucòlica” Suïssa “neutral” durant i després de la confrontació armada. En un país de mides tan reduïdes, inversament proporcionals al seu sentit d’autocrítica, aquesta posició el va dur, anys després de la clausura del conflicte, a declarar-se apàtrida i a renunciar al seu passaport. Un acte purament simbòlic que no va tenir més conseqüències, però que sí que va posar de manifest la seva estatura moral.

És segurament en aquesta relació d’amor i odi amb la seva terra (que li va garantir l’obertura perenne d’un expedient als arxius dels serveis secrets nacionals), i amb el mateix caràcter suís, que podem trobar el germen d’una recerca infructuosa del que és i com es construeix la identitat. Una discussió imbricada en un clima general de debat intel·lectual al voltant de la possibilitat de construir una identitat raonable (la que propugnaven a finals dels anys setanta Habermas i Adorno, per exemple) en els nostres temps, i que Frisch va saber transmetre a la textura psicològica dels seus personatges.

Frisch tenia ben clar que l’intel·lectual no era sinó un personatge ridícul, víctima d’un compromís excessiu amb el seu context, que malda per desentrellar la veritat de les coses. Era, doncs, inevitable que algú amb un grau d’exigència tan exacerbat no estigués preparat tothora per a defensar a ultrança les seves posicions –així el recorda Günter Grass, amb qui va compartir amistat a Berlín–, sempre tens i prest a la discussió. Inevitable també que portés les seves exploracions al terreny social, tot fent-ne un ús experimental, al domini literari, on va fer cristal·litzar la seva crítica mitjançant les indecisions i els conflictes dels seus personatges; ja parlem del Frisch…

…novel·lista i dramaturg

Va ser responsable, entre d’altres, de Walter Faber (a Homo Faber) i de la turmentosa i incestuosa relació amb la seva pròpia filla; de Theo Gantenbein i les seves prospeccions sobre una identitat opaca a la qual mira de posar cara (Posem que em dic Gantenbein); de Felix Schaad i els seus conflictes interns, que fins i tot el fan dubtar de la seva culpa en la mort d’una de les seves exdones (Barbablava); o d’Anatol Stiller, de la seva relació particular amb la imatge que genera de si mateix i de com aquesta influeix en els altres (Stiller).

Encara que no cal estendre’ns aquí més del necessari pel que fa al teatre de Frisch (vegeu l’exhaustiu treball de Jordi Julià en aquest sentit, més endavant), no hem d’oblidar altres tòpics i caràcters centrals que van aparèixer al llarg de la seva producció teatral. A Quan va acabar la guerra, o Biederman i els incendiaris aborda la crítica de diverses dimensions psicològiques, que trobem fetes carn en els seus personatges. Molts d’aquests eixos recurrents els trobem epitomitzats a la coral de caràcters que protagonitzen…

Andorra

On, prenent com a rerefons un país modèlic (en el sentit estricte del terme), Frisch va dinamitar des de dins l’edifici ètic del seu país. Com va fer anys més tard en la seva oposició frontal als conflictes armats al Vietnam o Cambotja (que, tanmateix, li van fer guanyar-se el respecte del mateix Kissinger), Frisch va trobar en Andorra l’eina per criticar tant el conflicte en si com el paper que hi va tenir Suïssa.

Tal com ens recorda Wolfgang Rhein en la seva contribució en aquest dossier, Frisch sempre va defensar en diferents moments i fòrums que la tria del mot Andorra per a representar el seu propi país no havia estat motivada per cap interconnexió o semblança raonable amb el nostre territori. Aquesta és, si més no, la percepció que hom pot recollir en les converses a propòsit de la qüestió amb diversos interlocutors, ja siguin alemanys, suïssos o austríacs, que la majoria de vegades ho ignoren pràcticament tot de l’Andorra real, que no connecten de cap manera amb la literària.

Trobem, bé mitjançant la lectura del text o en la seva representació, una Andorra farcida de cases blanques, típiques de l’estampa mediterrània d’Eivissa amb què Frisch va entrar en contacte mentre preparava les primeres notes que van acabar esdevenint Andorra.

Una postal que poc o res té a veure amb les nostres contrades; una Andorra on, sota el fantasma del nazisme i de la caça de jueus (també podrien ser comunistes, homosexuals, o francesos o espanyols fugint dels seus respectius països), l’autor presenta uns personatges que són, en definitiva, exemples paradigmàtics de mil maneres particulars de mirar cap a una altra banda, ja sigui per alterofòbia, por, covardia o simplement ignorància. Era la voluntat de Frisch que les generacions posteriors a la seva obra poguessin percebre-la com un exemple dels prejudicis existents en cada grup social, que sempre acaba trobant en el més feble un xai expiatori amb funcions socioescatològiques.

En el fons, l’obra, més enllà d’altres artificis, s’interroga sobre els orígens dels prejudicis, de la soca propiciatòria de les caceres de bruixes. I en aquest sentit ens queda cada cop més clar que som davant d’un model; si més no, parcialment. Perquè, i ja em disculparan els lectors (i l’amic Wolfgang, amb qui estic en desacord), a qui escriu aquestes línies li costa empassar-se que algú de la talla de Frisch arribés al títol d’una de les seves obres de manera trivial. Que triés Andorra llençant els daus, sense cap altre criteri que la mida o l’orografia del Principat. Si bé és cert que el Vell Continent no oferia gaire més opció de tria pel que fa a països d’unes característiques determinades semblants a les de Suïssa, pensem que Frisch hauria pogut o decantar-se per un altre petit estat o, senzillament, encunyar un nom ad hoc per a un Macondo circumstancial.

Resulta gairebé inevitable veure’s empès, encara que sigui per aquesta hipotètica tria innocent del títol, a aprofitar l’avinentesa i establir una connexió (segurament apòcrifa) de l’obra amb l’Andorra real. Una reflexió en aquesta línia pot resultar ben profitosa per encetar una revisió profunda i serena, amb vista al futur, sobre les hipoteques generades fins ara per la característica neutralitat andorrana; sobre els molts rostres que la por i els prejudicis han pres, i prenen encara avui, al Principat.

Aquest contingut forma part del monogràfic

©2021 Portella. Tots els drets reservats
Amb el suport de: Govern d'Andorra
Revista associada a: APPEC