Migue Guerra: funky

És un dels millors músics del país. No ha estudiat mai música, simplement la porta dins. “Toco d’oïda; primer ho feia amb discos, després amb CD i ara amb YouTube. Aquestes són les meves taules”, explica. Totalment autodidacte, es va comprar la seva primera guitarra amb tretze anys i l’any 82 va descobrir Jaco Pastorius. El va deixar tan impressionat que es va passar al baix.

Migue Guerra. Fotografia: Eduard Comellas.

Va començar amb Trànsit, una banda formada per a festes majors on tocava amb alguns dels músics més veterans del país. A través d’un amic va conèixer el percussionista de la famosa Orquestra Plateria, Quino Béjar, i el teclista Toni Saigi Chupi. El 86 van crear un quartet en què es va afegir el seu germà. “Ens vam fer grans amics i la sort que vaig tenir és que tocàvem molt a L’Àngel Blau i ells portaven grans músics de baix”.

Des de llavors continua tocant amb músics de gran nivell internacional, com Matthew Simon, Dave Pybus i Caspar St. Charles. Amb alguns d’ells ha publicat el seu primer disc, Funk.ad (2014), després de vint-i-vuit anys de trajectòria. En destaca el “so totalment americà” d’un treball enregistrat amb catorze músics i durant nou mesos.

Però el seu punt fort són els directes. El tipus de música que fa “té una mínima estructura i a partir d’aquí tot és improvisat”. D’aquesta manera, afirma, “cada actuació és diferent”.

Migue Guerra beu del funky, el blues, el jazz i el latin jazz. Diu que escolta “només música negra” i malgrat que ha format part d’altres formacions, des de fa quinze anys s’erigeix com un gran defensor de la individualitat del músic: “No m’agraden els grups compactes, sóc més lliure”.

Crític amb el postureig, reivindica la humilitat: “A mi l’arròs se m’ha passat, rento cotxes, tinc la meva família i les meves actuacions, on mano jo i faig el que vull, pago als músics encara que per a mi no quedi res”. “Econòmicament no em surt a compte”, reconeix.

Migue Guerra és car de veure en directe, però quan apareix és tot un luxe per a Andorra.

El festival de jazz, un referent

Per a molts dels músics del país el Festival Internacional de Jazz d’Escaldes-Engordany (1985-2001) va ser tot un referent. Pel seu escenari van passar els més grans: Chick Corea, Tete Montoliu, Paquito D’Rivera, BB King, Miles Davis, Lionel Hampton, Michel Camilo o Maceo Parker (amb qui va compartir escenari Migue Guerra).

Andorra era un lloc de prestigi en el circuit internacional amb un enfocament clar cap al turisme cultural. Ara, els músics troben a faltar una proposta similar. No enfocada al jazz, perquè creuen que ja no funcionaria , però sí un esdeveniment de pes. Es va intentar amb el Red Music el 2014 (on, per cert, vam tornar a veure a Maceo Parker), però una sèrie de despropòsits en van impedir la continuïtat.

La proliferació de desenes de certàmens arreu dels territoris més propers tampoc fa evident trobar una aposta diferenciada i atípica com va ser el Festival de Jazz. Potser la clau és saber integrar i aprofitar el patrimoni natural, com es fa al Festival Pirineos Sur, a Osca, que amb vint-i-cinc anys de trajectòria constitueix una proposta cultural integrada en un entorn natural amb una àmplia oferta d’activitats de muntanya i per a tota la família.

Aquest contingut forma part del monogràfic

©2021 Portella. Tots els drets reservats
Amb el suport de: Govern d'Andorra
Revista associada a: APPEC