Molt músic per a tan poca sala

Que Andorra és un país amb una proporció de músics per habitant poc habitual és prou clar. Ara bé, aquesta inquietud es tradueix en una aposta per la música en directe? La realitat, per més que ens pesi, no és així. De sales amb una programació regular n’hi ha molt poques; tot i que aquest és un fenomen cíclic i que sovint funciona per modes, es comptabilitzen amb els dits d’una mà. I no parlem d’estructures públiques desaprofitades, sinó de locals d’oci.

El tancament de L’Àngel Blau -en la darrera etapa, Apolo Andorra– va fer mal. Ho diu el gerent de La Fada Ignorant, Toni Fernández, que malgrat que L’Àngel Blau va ser competència seva, reconeix que “donava molta força”. “Des que va desaparèixer, la música en directe ha decaigut, actualment no es té en compte l’empenta cultural que té”, afirma.

Ha comprovat com “la cultura del directe té un llarg camí per fer”. Per a ell no és fàcil, i això que ja té uns quants anys d’experiència i ha convertit La Fada en un local de referència. Assegura que li sortiria molt més rendible no programar concerts, i més des que va decidir cobrar entrada (amb un preu més aviat simbòlic). “Ho vaig començar a fer per respecte”, diu, i afegeix que “abans ho tenia ple, però ningú escoltava, amb l’entrada volia donar valor al músic que hi ha a l’escenari”.

Amb aquesta política aconsegueix una mitjana màxima d’entre vint i trenta persones per actuació, però s’ha trobat situacions difícils portant artistes reconeguts amb un públic de tan sols tres persones. I, és clar, ha tingut moltes ganes de llançar la tovallola. “Ja no sé què més fer, he de buscar les mil maneres per a què la gent vingui”. Ara ha engegat una nova iniciativa, un concurs de cantautors per descobrir talents, moure el sector i engrescar els creadors. Defensa que les sales “generen cultura” i recomana a altres locals que comencen a programar música amb regularitat que no ho deixin “només pensant a fer caixa”.

La Fada és l’únic establiment que es decanta en exclusiva per la creació combinant actuacions de músics del país i forans, i Fernández no és partidari de les versions, excepte en alguna ocasió molt puntual. En canvi, a la resta dels que aposten pels concerts els grups de versions són els més habituals. Els darrers temps hi ha hagut una gran proliferació de les bandes de covers. Funcionen, poden ajustar més el format i donen garanties perquè el públic ja coneix els temes. Hi ha locals que combinen les dues opcions: creació i versions, com The Harlem Bar, regentat per un músic, Josu Adánez, amb una filosofia del directe més propera al pub irlandès en què l’artista ha de ser qui és guanyi el públic; The Camden, d’ambient anglès i amb una inclinació més accentuada per l’esport; el Món Bohemi, que puntualment ha fet alguna acció en aquest sentit; el Club de Billar, o el Hardbreak, que va obrir el juliol passat i el propitetari del qual, Cristophe Martinez, és d’origen francès, fet que, segons ell, el fa més sensible a la cultura del directe. Té la intenció de comptar amb els músics del país perquè s’estengui aquesta filosofia, programant fins a tres i quatre concerts setmanals, en què també hi haurà bandes de França i Espanya.

Els hotels també han començat a sumar-se a la música en directe, sobretot per ambientar la temporada d’hivern amb formacions de versions més dedicades al blues i al jazz.

Els grups de rock i sobretot de metal ho tenen més difícil. Van tenir una bona oportunitat durant l’època del Rockòdrom, una iniciativa del també músic Santi Casas amb una oferta estable d’actuacions, abocada a desaparèixer quan el local va tancar. “Va ser una batalla i un exemple de constància perquè la segona temporada omplíem sempre”, explica. En el que considera “el millor moment quant a qualitat i transcendència de grups del país”, revindica sales “que es mullin, apostin i arrisquin” perquè actualment “no tothom hi té la porta oberta”.

L’aportació de l’Associació de Músics

Oriol Vilella, Landry Riba i Ishtar Ruíz van impulsar l’Associació de Músics (ASMA) el 2007. Es van fer sentir, van organitzar esdeveniments per donar visibilitat als músics, i hi van implicar el sector públic i privat. És clar que la crisi també hi va ajudar i era més rendible contractar músics del país que forans, però així es van donar a conèixer i actualment se’n recullen els fruits. Després d’uns anys amb una activitat molt menor a causa del canvi de junta, ara Vilella torna a agafar-ne les regnes.

El so Canterbury

És el moviment de rock sorgit entre els 60 i els 70 entre les bandes de música d’aquesta ciutat anglesa i que han esdevingut els grups de referència del rock simfònic i progressiu gràcies a compartir el talent i tocar tots amb tots en un mateix entorn. Això mateix passa aquí. Haurem d’esperar que es desenvolupi el so Andorra.

Aquest contingut forma part del monogràfic

©2021 Portella. Tots els drets reservats
Amb el suport de: Govern d'Andorra
Revista associada a: APPEC