Isabelle Sandy, l’Andorra d’aram

Isabelle Sandy. Fotografia: Arxiu Jean-Claude Chevalier

L’evocació d’Isabelle Sandy ens trasllada a un temps remot que torna amb un eco indefinit i distant. A vegades s’associa la remembrança d’aquest nom a una silueta elegant, delicada i exquisida, però la relació de l’escriptora amb Andorra no solament és extensa, sinó fins a tal punt intensa i fidel que aconsegueix situar el nostre país al mapa de la literatura francesa. I és que Isabelle Fourcade (el seu veritable cognom) estimava molt Andorra; els seus escrits destil·len l’admiració de qui, com altres viatgers romàtics, va passar de la curiositat a la devoció per aquesta illa de pedra situada al bell mig del Pirineu.

Periodista, poetessa i, sobretot, narradora vinculada al moviment regionalista francès, Sandy veié com l’adaptació homònima de la novel·la Andorra ou les hommes d’airan era projectada amb gran èxit a les pantalles dels cinemes de París, on va viure molts anys, enyorant l’Arieja natal…i Andorra. Malgrat que als retrats sempre apareix de perfil per amagar una cremada, l’autora andorriegesa (terme inventat per Jean-Claude Chevalier) que va complaure la literata natural de Còs, a prop de Foix) va ser una creadora polièdrica que ara, reunint diverses perspectives del personatge i de l’obra, volem apropar als lectors de Portella.

Dúnia Ambatlle disserta sobre l’ànima tràgica del relat; Imma Tor ho fa a l’entorn de la fascinació sandyniana pels paisatges i les tradicions ancestrals dels andorrans de la primera meitat del segle XX. Michèle Gazier fa una valoració de la seva principal novel·la andorrana. Jean-Claude Chevalier ens situa en el marc de la producció cinematogràfica. Sylvain Athiel explica el paper de Sandy en el naixement de Ràdio Andorra. I Joan Peruga dóna uns apunts a propòsit de la seva empremta al Principat, tancant el monogràfic “Isabelle Sandy: l’Andorra d’aram”, il·lustrat amb fotografies i documents que contrasten amb les impactants composicions creades expressament per Joan Xandri.

Admirada per l’arrelament al territori i la força dels usos i costums, Isabelle Sandy va escriure que visitar Andorra era emprendre un viatge cap a un passat inamovible i autèntic, amb el temps aturat sota el pes de les muntanyes i la llum pretèrita reflectint-se a les aigües dels estanys, escolant-se lentament torrents avall. I avui nosaltres podem viatjar fins a aquell imaginari perenne que roman en la utopia ideal que la novel·lista descriu magistralment a les pàgines d’Andorra o els homes d’aram.

No sembla que el sol assoleixi mai aquests abismes obscurs,
però tot d’una, per un congost estret orientat cap a l’est,
surt, com un focus de teatre, un llarg triangle de llum rosada:

hi brillen els matolls, els pocs ocells que el retruny de les
aigües sembla haver tornat muts surten volant dels boixos;
un llogaret rogenc amb les teulades negres, construït com
un poblet romàntic, apareix al cim d’una massa de roques
penjades, humides i lluents.

Isabelle Sandy, Andorra o els homes d’aram.
Traducció de Mercè Sanabre i Pau oliva.
Editorial Andorra i universitat d’Andorra: 2009, p. 245.
Il·lustració de Joan Xandri.

En aquest monogràfic:

©2021 Portella. Tots els drets reservats
Amb el suport de: Govern d'Andorra
Revista associada a: APPEC