Joan Margarit

PARATGE

Encara em tranquil·litza recordar
l’aigua gèlida i neta entre muntanyes,
una nit de Nadal quan a l’hivern
Andorra era un poble fosc i humil
i el bosc d’avets un conte per a infants.
Els carrers esperaven la promesa
alhora d’intempèrie i refugi.
Dels qui vàrem sopar i després cantar
vora la llar de foc, no quedo més que jo.
Els refugis són sempre llocs perduts.
I doncs, cal que mesuri l’enyorança
perquè no agiti el temps i no es dispersi
la pols amb les empremtes del que he estat.
El que importa ha vingut a poc a poc.
Ha pogut arribar, però fent tard,
a aquest lloc de la ment on es perd el senyal,
com ara el poema té també
el sentit d’una humil i fosca Andorra.

Joan Margarit. Marbre d’aire. Andorra la Vella: Editorial Andorra, 2012.

En aquest monogràfic:

©2021 Portella. Tots els drets reservats
Amb el suport de: Govern d'Andorra
Revista associada a: APPEC