Joan Vinyoli: vol ras i alta volada

Una producció artística a partir del moment en què té una certa ressonància, deixa de ser una obra parti­cular per passar a formar part d’un patri­moni. Això vol dir, en el cas, per exemple, d’una obra literària, que qualsevol lector d’aquesta obra descobreix que té el dret de fer-­se-­la seva i utilitzar-­la a la seva ma­nera. Aquesta és la qualitat (també se’n podria dir la gràcia) d’una obra contun­dent –també se’n podria dir responsable– fruit d’un autor que s’ha convertit en un portaveu o representant dels seus lectors i de vegades també d’una cultura. D’això també se’n diu passar de l’un al molts. “Té”, diu el poeta, “aquest poema és teu…”. Tot art ha de ser generós.

Amplituds de secret,
estibes d’ombra,
magatzems de silenci,
d’on surt a voltes una rara
lluor de crit.

La vida d’un home que té aquesta aptitud de passar de l’un al molts pot ser més ar­riscada que la del que no es planteja aquest trajecte, cosa que no vol dir en absolut que l’un sigui millor que l’altre. Només es tracta d’una diferència de moviments, d’interpre­tació i adaptació a l’existència:

AQUÍ JEU TON, QUE VA PASSAR TRENTA ANYS
RERA EL TAULELL DE LA VIDA,
SERVINT LEGUMS, FARINA, SÈGOL, CIRIS:
VA SER UN BON ADROGUER
.

Així s’acaba el poema titulat “Una làpida”, que podeu trobar a la pàgina 131 de l’edi­ció del 2014 de la poesia completa de Joan Vinyoli. Està parlant d’un adroguer que es deia Ton, I també està parlant d’una èpica local de trenta anys de taulell, llegums, fa­rina, sègol i ciris. En aquesta làpida s’hi pot veure la fusta lluent del taulell per on han passat tantes mans, cistells, paperines, pa­quets i paper d’embolicar. Petites pales de llautó mig ensorrades en el gra, bàscula i un què desitja? gairebé eterns. Paraules, clients i mercaderies. En Ton va ser un bon adroguer, diu Vinyoli, convertint aquest adroguer desconegut en una mena d’arcà que tots coneixem. Tot és important. No hi ha res que no ho sigui.

A casa del poeta Vinyoli, és a dir, la casa del carrer Castellnou, on abans havia vis­cut el pintor Obiols, que la meva mare, els meus dos germans i jo vam compartir amb Joan Vinyoli, es vivia en certa manera sota aquest lema d’importància global que obria la possibilitat de grans moments inespe­rats. Grans moments bons o no tan bons, però sempre grans i inesperats. D’entrada s’ha de tenir en compte el fet que al meu pare, quan sortia de l’àmbit estrictament poètic, trobar-­se de cop al capdavant d’una família de tres fills, amb la corresponent mare, li semblava extraordinari. I en aquell moment ho vivia i ho deia així, com si se n’adonés per primera vegada. Després tor­nava al seu àmbit fins que en un altre dinar de diumenge o una nit inesperada en què tots coincidíem a casa, cosa que no passa­va gaire sovint, tornava a sortir la paraula extraordinari. Si faig càlculs, com els que publiquen alguns diaris sobre el nombre de vegades que un polític ha pronunciat una determinada paraula en el seu discurs, una de les paraules que recordo que més feia servir el meu pare era extraordinari.

Hi ha­via moltes coses que li semblaven extraordi­nàries, que en definitiva era tot el que li cridava l’atenció. Una de les poques coses que no li cridaven gairebé gens l’atenció era la ficció. No li interessava o no la necessitava. Les realitats immediates sí, encara que no fossin quotidianes, només de diumenge…

Els dies em fugen com peixos de colors,
alguns meravellosos i que semblaven no moure’s,
fascinadors, inimaginablement rars.
Però m’adono que ja no són meus
la major part, que els veig en l’aquàrium
de la memòria.

va escriure després d’un matí de diumen­ge a l’aquàrium… Tot podia convertir­se en punt de partida, un entusiasmat punt de partida, com un altre matí, de diumenge també, que va arribar a casa exaltat perquè havia vist un blanc indescriptible de puresa i tranquil·litat. En va parlar llargament durant el dinar. Havia vist una nena de primera comu­nió sobre el carrer gris, enmig del pare i la mare, per fer­-se la fotografia. Després el vol ras es convertia en alta volada…

Com és que m’he desvetllat
en una serra tan alta?
Tot el que miro m’exalta
i parlo com un orat.

Joan Vinyoli a casa dels avis Sastre, Barcelona, 1982. Fotografia: Ricard Lobo.

Vinyoli va voler (va haver de) combinar vida de cada dia i alta poesia. De vegades ho va aconseguir, veient i expressant la transcendència d’allò que aparentment és insignificant, o anant directament i profunda­ment al gra; d’altres, no. No és fàcil unificar del tot sense algú que te n’ensenyi, algú que t’ho pugui ensenyar perquè ho ha fet.

A mi, directament i a través de la seva poesia, em va sug­gerir que busqués aquest algú, que he trobat. La poesia del meu pare no és acomodatícia, suggereix recorreguts, i vaig pensar que, després de tant es­forç, pagava molt la pena anar més enllà de les paraules, és a dir, entrar en el terreny dels fets. Aquest és el punt de par­tida. Després el recorregut per­sonal que porta fins on tot es troba, on funciona de debò el Tot és ara i res, a més de no ser fàcil no és curt; o sí…Depèn molt de les ganes que es tinguin de caminar i, sobretot, del grau de rigidesa de les idees i els conceptes que, fora dels nens, gaire­bé tothom arrossega sense plantejar­se mai deixar­-los en una bossa de plàstic negre da­vant la porta de can Nabí, perquè cap a les onze de la nit se’ls endugui un sorollós ca­mió de les escombraries, i a partir d’aquest moment caminar lleuger, sense entrebancs ideològics, religiosos o de qualsevol altra mena. Les coses són com són, no d’una al­tra manera.

La poesia allunya de les aparences
i fa propera la realitat.

Autor: Albert Vinyoli

En aquest monogràfic:

©2021 Portella. Tots els drets reservats
Amb el suport de: Govern d'Andorra
Revista associada a: APPEC