Juberrigrafies

Joan Fontcuberta

El que entenem per art varia segons les cultures i les èpoques. De la pintura funerària egípcia a les performances postfeministes actuals seguim parlant d’actuacions artístiques, tot i que els propòsits, els plantejaments i les audiències ja no tenen res a veure. La qüestió es presta a discrepàncies entre historiadors i teòrics de l’art, però jo soc dels que pensen que l’art contemporani actual arrenca de les avantguardes de començament del segle XX i de Duchamp, en particular.

Va ser en aquella etapa quan va emergir un impuls conceptual i polític que arraconava la idea d’expressió personal, de sentiments i emocions enarborats per individus que es consideraven genis, i de categories encaminades a la recerca del bell i del sublim. Aquesta revolució encara no ha estat compresa per tothom, i ni de bon tros queda reflectida en les legislacions que han de regular l’activitat artística, però la manca d’unanimitat no fa sinó enriquir el debat.

Fruit, doncs, de la llavor d’aquelles avantguardes, germinen ara algunes consideracions.

La primera: una crítica de la historiografia ortodoxa que interpreta la història de l’art com una successió de noms i de moviments. Potser hem de passar a fer prevaldre l’obra sobre l’artista que l’ha creat. L’obra és el que perdura i el que té un impacte sobre el públic. ¿És possible, doncs, pensar una història de les obres i no una història d’artistes com a marques homologades?

La segona: una crítica de l’autoria com a propietat i com a actuació individual. El capitalisme ens porta a la noció de l’obra com a mercaderia. Sense negligir l’entramat professional i econòmic que afecta l’activitat artística, hem de trobar alternatives que transcendeixin els valors d’autor, de paternitat, de propietat, d’estil, de signatura, d’original, etc., i que permetin una creació coral concebuda com a procomú. Entendre l’art com a laboratori d’idees i no només com una secció de la indústria cultural i de l’entreteniment.

La tercera: una crítica de la creació entesa com a fer i no com a pensar. Durant segles l’artesania o la factura tècnica de les obres han estat factors primordials als quals s’han supeditat els altres valors. Avui la tècnica ja no suposa cap problema, més enllà dels qui s’hi obsessionen per caure en nous manierismes. El que importa, per tant, no és la fabricació de l’obra sinó el sentit que li donem. Es pot fins i tot afirmar que no hi ha bones o males imatges, sinó bons o mals usos de les imatges. La creació actual, en definitiva, opera sobre la gestió dels sentits.

I la quarta: una crítica de l’artista mut. Alguns artistes encara s’amaguen darrere l’argument que la seva obra ha de parlar per ells. És un error: l’obra ha de parlar per ells però també amb ells. L’obra neix per ser comunicada, per ser compartida. Per tant l’artista n’ha de fer pedagogia, i per aquest motiu parlar de l’obra dona context i passa a formar part de l’obra mateixa. La docència i la creació al taller no són activitats aïllades, sinó profundament interdependents.

No em semblava d’interès que l’exposició Kintsugi que he fet al Museu Fàbrica Reig, convidat pel Ministeri de Cultura i Esports del Govern d’Andorra, a la qual s’ha afegit l’edició d’un llibre d’artista, es limités a la simple presentació d’uns treballs experimentals recents.

Ans al contrari, volia que aquesta oportunitat permetés la confrontació amb artistes andorrans per posar a prova algunes de les consideracions que acabo de desglossar. Els desconcertants jardins de Juberri han estat el pretext per al nostre assaig, que, malgrat les limitacions de temps i de recursos, ha desfermat la creativitat de tretze participants: Montserrat Altimiras, Eve Ariza, Ari B. Miró, Joana Baygual, Samantha Bosque, Laura Gàlvez, Helena Guàrdia, Esther Jover, Miquel Mercè, Emma Regada, Julien Rochedreux, Àlex Tena, Quim Torredà.

Partitipants al taller de Joan Fontcuberta, l’Escola dels Jardins de Juberri. Fotografia: ©Sylvie Bussières

A elles i ells, el meu reconeixement per l’obertura d’esperit, per l’actitud generosa, per l’energia entusiasta, per la solidaritat de grup, pel bon rotllo… Però sobretot per la riquesa de les propostes que ens ofereixen, que s’incorporen amb molta dignitat al patrimoni artístic andorrà.

Roca Umbert Fàbrica de les Arts, Granollers, abril del 2021

En aquest monogràfic:

©2021 Portella. Tots els drets reservats
Amb el suport de: Govern d'Andorra
Revista associada a: APPEC