Les cares de la música

Andorra és un país de gent inquieta, que es mou, que viatja, que busca nous reptes, un país de música i de músics. Potser el fet de viure entre muntanyes ens rebel·la contra l’aïllament, potser el fred fa que la música sigui una de les activitats amb més inscrits les tardes-vespres d’hivern i potser perquè des del Festival de Jazz d’Escaldes-Engordany, les millors èpoques de L’Àngel Blau i l’entrada de V Columna a la llista de 40 Principales, s’ha anat convertint en un tret del nostre territori, una manera de sortir de la petitesa i de somiar.

Estem vivint, segurament, el millor moment de la història de la música a Andorra, amb desenes de grups de qualitat i d’una gran varietat d’estils, des del rock progressiu dels Hysteriofunk, al metal de Persefone i Nami, la música ambiental de Landry Riba, la cançó d’autor de Lluís Cartes i Quim Salvat , el rock dels Madretomasa, els Komanem i els Less is More, l’indie de The Exploited Teens o, fins i tot, el flamenc fusió de Pali, així com d’altres projectes emergents com els que encapçalen Lluís Casahuga, Oktuso o Velociraptors, que de ben segur mereixeran espais destacats en futures Portella. Tots els músics coincideixen, a més, que la ràtio d’artistes del sector per habitant és totalment desorbitada. Apareixen com bolets.

Entre les coses meravelloses de viure en un país de petites dimensions destaca la proximitat, i entre els músics es dóna el cas –no és aïllat– que no solament es coneixen tots , sinó que també, pràcticament, tots han tocat amb tots. Coneixeu la teoria de les set encaixades de mans? Doncs aquí com a molt en necessites una o dues, fet que es tradueix en una infinitat d’inquietuds, col·laboracions i varietat de propostes. El qui un dia toca en un grup de rock, l’endemà actua amb un de funk, amb els músics de l’ONCA o pujat en un balcó amb una bateria mentre a l’edifici s’hi projecta un mapping. I tot i així, pel cap continuen ballant més idees. Potser és el fred, potser és la curiositat, potser és que els músics són així i no es conformen a tocar o interpretar i es llancen a projectes multiformat que inclouen literatura, il·lustració i audiovisuals. Tot de cop.

També és cert que el canvi (positiu) en la política de subvencions té molt a veure amb aquest moment dolç. Però segurament no hauria estat possible si un grup d’insistents creadors no hagués decidit formar l’Associació de Músics. Malgrat que encara té molta feina a fer, i que ha de començar una nova etapa, aquesta entitat va anar picant portes nombroses vegades amb una tasca de conscienciació i reivindicació (segurament amb moltes ganes de llançar la tovallola en molts moments) que ha derivat en el fet que institucions, empreses privades i iniciatives comercials comptin amb els músics del país com un valor afegit en les accions culturals i de dinamització que es porten a terme. Més mèrit té encara que tot això comencés a moure’s en un moment de crisi, en què el més fàcil era retallar en cultura (i així va ser). Potser la crisi ha estat, en realitat, l’oportunitat que necessitaven, perquè contractar un músic d’aquí era més assequible i resulta que provant-ho ens hem adonat de la qualitat que teníem a casa i que no sempre és millor el que ve de fora.

A tot aquest fenomen s’hi ha sumat la Societat de Drets d’Autor i Drets Veïns (SDADV), que pot esdevenir, segons els més optimistes, el bressol d’una futura indústria musical.Abans, però, cal forjar una estructura sòlida i que comenci per protegir les obres i els autors.

També caldrà fer un pas més per projectar aquesta riquesa i aquesta inquietud, perquè la petitesa té coses bones i coses no tan bones, com ara les limitacions per donar-se a conèixer més enllà de les fronteres. Si a casa ha costat, com no ha de ser difícil fora? Aconseguir-ho no és evident perquè, per exemple, formar part de programes europeus per poder rebre ajuts i impulsar la projecció exterior té un cost superior al pressupost que Cultura destina a les subvencions. A més, aquesta inversió només dóna dret de fer propostes que després es valoren en funció del públic al qual poden arribar. I la realitat andorrana ens donaria un públic potencial d’un màxim de 10.000 persones tirant llarg, així que potser acabarien sent més recursos públics malbaratats.

Valdria la pena, per tant, trobar altres maneres de fer passos endavant sense dependre completament de les ajudes. Persefone ha demostrat que és possible. Algú podia pensar fa uns anys que un grup andorrà de metal podria ser cap de cartell d’una gira per Europa? Doncs això està passant.

Un altre aspecte en què valdria la pena incidir és en la formació d’una cultura del directe. Un conegut músic del país va declarar en una entrevista a la premsa que a Andorra no n’hi ha. Molts el van criticar llavors per ser tan clar i el cert és que només cal moure’s una mica i observar amb atenció per veure que té raó. De sales de música en directe amb una programació regular, n’hi ha més aviat poques i sempre hi trobem el públic fidel, però no gaires cares noves; en canvi, d’infraestructures culturals en tenim a totes les parròquies. Ara plantegem-nos seriosament quin ús se’n fa i, sobretot, quin públic mouen. Quanta gent de la que ocupa determinades fileres de l’Auditori Nacional està realment interessada en el que va a veure? Quantes persones de les que estan en un local prenent una copa es paren a escoltar el músic o la banda que toca en directe? Quanta gent està disposada a pagar una entrada per un concert d’un artista que no es digui Serrat, Flórez, Earth, Wind & Fire o Kool & The Gang, per esmentar-ne alguns dels més recents?

És hora de començar a trencar també amb dues afirmacions que se senten massa habitualment: “Aquí no es fa res” i “Jo aquí no pago”. De propostes, n’hi ha moltes, només cal interès per buscar-les. Respecte del costum de no pagar, és conseqüència d’una política que, per facilitar a la ciutadania l’accés a la cultura i a la música, ha acabat provocant-ne la desvalorització fins al punt que una mateixa persona que es negaria a pagar una entrada per veure en concert un determinat grup aquí, sí que estaria disposat a rascar-se la butxaca per veure’l en directe a Barcelona o a Tolosa. Inversemblant.

També cal dir que els músics del país, malgrat que en general són molt solidaris entre ells quant a col·laboracions, sovint també se’ls troba a faltar (a excepció d’alguns que s’apunten a tot) en la majoria de les actuacions que es programen, tant per públics com per privats, o tant de companys de casa com d’artistes forans.

Al final, tot és qüestió de crear moviment i el sector és el més indicat per sacsejar el públic i les noves fornades, que han trobat en les escoles de música moderna -formant-se amb molts dels integrants de les bandes més destacades del país- una opció menys rígida que el conservatori per enganxar-se a la música.

Ja veiem despuntar el talent. I és que, en definitiva, la riquesa i el valor que ens estan deixant i ens deixaran seran els que les futures generacions tindran al seu abast com a part del patrimoni cultural del país, de la nostra identitat i la nostra història, com a tret característic d’un país de músics.

En aquest monogràfic:

©2021 Portella. Tots els drets reservats
Amb el suport de: Govern d'Andorra
Revista associada a: APPEC