Pep Coll, breu assaig de retrat

Sec, magre, escardalenc, eixut de carns… D’estatura tirant a baixa. Amb un pèl de barba rebel que deu haver oscat més d’una navalla d’afaitar. En temps passats havia portat bigot guardiacivilesc, ara porta mosca, soul patch, aquella mena de petita barba de pinzell que s’estén de davall del llavi inferior fins al plec on co­mença la barbeta… i que li dóna una certa aparença de diabló. Els rulls esclarissats de cabells que envolten un front en expansió són el record d’allò que un temps fou una gran mata d’escarola, gairebé afro (escaro­la, per cert, heretada per les seues filles: la genètica no enganya). Ulls vius però es­tudiadament (in)expressius –en funció de la interlocució– rere els vidres que el dis­tancien del món i que li proporcionen un look de savi despistat, compensat per una esporàdica mitja rialla, gairebé un rictus, que li amaga l’aire sever i li acaba donant un posat entre distant i sorneguer.

Tot ple­gat es produeix, doncs, dins un cos petit i eixarreït però ferm i concentrat, com si calgués posar-­lo en remull com un abadejo perquè revingués, vaja. Només en l’hipo­tètic cas que el cos fos l’espill de l’ànima gosaria dir que aqueix cos reduït però es­pès és la metàfora d’un caràcter adust però sincer, taciturn però bon conversador, ob­servador però gens manefla… Un home de poques paraules, tot just les que ha de menester (que es gasten!), però acostumat a escoltar. Parla, doncs, poc, però amb la paraula precisa, sense floritures ni ambigüitats, amb dicció clara i estudiada; un xic capellanesc, en definitiva, per bé que tinga rampells esporàdics de cremaconvents…Aquesta sèrie d’elements antitètics no produeix, tanmateix, un resultat bipolar, sinó més aviat una estranya sensació, per a qui l’observa, d’equilibri, de savoir-faire, de saber estar, d’inseguretat planificada i de seguretat escèptica.

Pep Coll. Fotografia: Paco de Paz.

I ara és el moment de deixar anar el tòpic suat, que si no rebento. Pep Coll és com la terra que el va veure nàixer: Pessonada, a la Conca de Dalt, a la part sobirana del Pallars Jussà. Una solana d’ací t’espero, al peu de la roca ingent (i inclement?) de la serra que porta el nom del poble, extensió occidental del Boumort. Una roca capaç de deixar anar un resquill que va afonar l’església del po­ble… Vaja, que és de secà i de pedra picada, de sequeres rigoroses i de diluvis que fan regalar l’aigua a cascades des del bell cim del Roc.

Aquest tremp (amb permís de la Pobla) ve compensat en ell per la vida viscuda, perquè naturalment no tot és genèti­ca ni bres. L’home de Pessonada no és ben bé de poble perquè, com tanta i tanta gent de muntanya, ha corregut la Seca, la Meca i fins i tot tal vegada la vall d’Andorra. És clar que no és estrany venint d’un poble com el seu, que devia tenir prop d’una setantena d’habitants, quan hi va nàixer.

El seu pele­grinatge el va portar a la Seu d’Urgell (semi­nari, és clar!), Barcelona (universitat, no cal dir!), amb retorn a la Pobla de Segur (ensenyament, obvi!)… Finalment va aterrar, amb atzembles i bagatges i ja fa anys i panys, a la ciutat de Lleida. Malgrat que continua tenint casa a Pessonada, Lleida segurament li ha estat aquella mena de mig camí sim­bòlic, aquell punt d’equilibri entre el món urbà i el rural que només les ciutats petites i de cultura i tradició agrícola saben oferir. Lleida és la ciutat on ha format família, i la ciutat on ha exercit durant més de trenta anys la seua professió.

La professió: aquest és un altre factor amb empremta. Format, doncs, al seminari, es va llicenciar en Filosofia a la Universitat de Barcelona. Un cop introduït en l’exercici do­cent, es va decantar, definitivament i ja com a funcionari, per l’ensenyament del català a secundària, tasca que ha compaginat, d’una banda, amb la investigació individual sobre la cultura oral i altres ciències diguem-­ne etnogràfiques i, d’una altra, amb la creació i la recreació literàries. És doncs un mena de filòsof filòleg etnòleg pedagog escriptor.

I és clar que no és Superman! (havia insinuat potser que és una mica escanyolit?), però vull insistir que, malgrat la imatge –potser interessada– que se n’ha volgut vendre en algun moment d’escriptor rural, home del Pirineu, gairebé le bon sauvage, estem par­lant d’una persona que coneix molt bé el món que trepitja (a més del Pirineu, que Déu n’hi do si el té trepitjat), que té una àmplia cultura (i no només popular), una formació d’alt nivell (amb bones dosis d’autodidac­tisme afegit) i, sobretot, un ampli coneixe­ment de la Literatura, així amb majúscula (no limitat a la catalana o la pirinenca). In­gredients que justifiquen la qualitat de la seua llengua (per herència i pels inputs re­buts) i la potència de la seua literatura (per la cultura acumulada i per l’habilitat, ja siga aquesta innata o adquirida, que això forma part d’un altre debat).

Padrins de Burg, Pallars Sobirà, 1991. Fotografia: Roser Trepat.

Com que això pretén ser un retrat més aviat de caràcter impressionista, i no pas un exer­cici de crítica literària, em vull atansar des de la meua òptica, sense pretensions d’objecti­vitat, a la seua llengua literària i a la seua tessitura narrativa. Des d’aquest –meu– punt de vista, doncs, el català escrit de Pep Coll és una de les claus tant de la seua obra cre­ativa com del seu èxit comercial. Dit així pot semblar una obvietat: la matèria primera de la literatura és la llengua, I tot estil o model lingüístic condiciona la producció de cada autor i, al mateix temps, cal preveure que l’autor triarà el model de llengua més esca­ient al seu to narratiu; com a mínim és el que caldria esperar d’un bon escriptor. D’acord.

Però on vaig a parar és que hi ha una cohe­rència, un encaix perfecte, una excel·lència en l’adequació d’una llengua cisellada gaire­bé amb bisturí (si és que els bisturís cise­llen), precisa i sòbria, eficaç i parca, sense artificis ni excessos ni barroquisme… amb una tonalitat narrativa que, per bé que tan complexa com cal, no deixa de ser directa, despullada, eficaç. Perquè s’entenga millor el sentit de tot aquest devessall enfarfegós d’adjectius que estic deixant anar, us propo­so de fer l’exercici de comparar un fragment del primer paràgraf del primer capítol de Dos taüts de negres i dos de blancs (Barce­lona, 2013, p. 15), la seua darrera novel·la, amb un altre d’un altre autor no gaire llunyà en l’espai i el temps, com és l’inici de Calaveres atònites (Barcelona, 1999, p. 9), de Jesús Moncada. És un sol exercici i un sol exemple, a través del qual intentaré donar una pista, espero que suficient, de la meua interpreta­ció del nostre autor. Escriu el de Pessonada:

A mesura que la comitiva s’ha internat dins del bosc, i l’escamot de milicians han començat a discutir a crits entre ells. Què en fan, dels sis presoners? Els soldats que obren la marxa són partidaris d’alliberar-los. Te nen pressa per fugir del Vallès, són més de les deu de la nit i no poden entretenir-se ni un minut més amb els presoners. Si ara els maten, els trets poden alertar els feixistes, que ja deuen haver arribat a l’Ametlla i han sortit a perseguir-los. O els del Figueró, que no deu caure gaire lluny. Però els milicians del darrere no afluixen, s’entossudeixen a fer la clenxa a aquesta colla de burgesos i terratinents panxuts que han en xampant [sic] conspirant en una masia del poble.

I ara, el de Mequinensa:

Si acceptava a ulls clucs que l’antiga Mequinensa era pel cap baix el rovell de l’ou de la galàxia, el foraster intel·ligent s’hi trobava de seguida com a casa. L’acte de fe, però, no era pa i mel. Tret dels xovinistes de ferro colat, tothom admetia (remugant, es clar) un fet enquimerador: la primera impressió de la vila sobre el nouvingut era poc acollidora per no titllar-la sense embuts d’hostil. A pesar de la contundència de l’últim adjectiu, encara resulta tou aplicar-lo al meu cas. Mai no oblidaré l’esglai que va sacsejar-me quan vaig posar els peus en aquell racó de món. Va anar d’un fil que no fugís com una centella.

Claredat, període curt, adjectivació contin­guda versus complexitat, subordinació, co­ordinació I juxtaposició a dojo, barroquisme lèxic. Evidentment he fet trampa, i he triat el text que m’ha convingut, a causa de les limitacions d’espai. Segurament hauria estat més productiu, des del punt de vista analític, prendre en consideració per part de Monca­da Estremida memòria (Barcelona, 1997), pel fet que és més fàcilment comparable amb la del pallarès: ambdues narren la història d’un crim, esdevingut realment i amb interferèn­cies polítiques importants, I ambdues són novel·les circulars, amb un atansament als fets escunçats a través de la combinació dels diversos punts de vista dels personatges. El resultat, però, com el llenguatge de tots dos, és força diferent. Pep Coll basteix una narra­ció de frescor gairebé periodística; Moncada crea un relat d’enorme complexitat narrativa.

Dues estratègies distintes, coherents amb estils de llengua també força diferents, per bé que hi ha també molts elements compar­tits (encara que potser no es pot deduir prou d’aquests fragments): el gust pels fraseologismes (parèmies, locucions, frases fetes…), algunes aportacions lèxiques que contribu­eixen a la localització geogràfica i de registre i a incrementar el cabal lèxic general, però que produeixen l’efecte gràcies a l’habilitat i contenció amb què són dosificades…

Adés he fet al·lusió a la llengua com una de les claus de l’èxit, fins i tot comercial, de Pep Coll. Una llengua fàcil i entenedora, però al­hora ben rica. Un toc moderadament palla­rès, moderadament pirinenc, moderadament occidental… sense embafar. Frases general­ment curtes, efectives, sense subordinacions supèrflues o abusives. Colorit, no bigarrat, sense empastifament, sense saturació. Una llengua, en definitiva, ancestral i moderna, local i general.

Padrins de Baiasca, Pallars Sobirà, 1991. Fotografia: Roser Trepat.

Temàtica també local i alhora universal, amb localització bàsicament pirinenca, però que es podria situar perfec­tament en qualsevol indret del món de ca­racterístiques similars tan sols canviant­-ne el decorat. En el mateix sentit, una habilitat narrativa amb veu pròpia, però que recolza en un gran coixí de lectures de la literatura dita universal (adjectiu presumptuós!). És per això que l’obra de Pep Coll és de lectura còmoda –en el bon sentit de l’expressió– i reconfortant, apta per a tot el públic (malgrat la duresa temàtica de la darrera novel·la). Una obra que, a més, ha anat depurant pro­gressivament llengua, tècnica i estil de ma­nera coherent des dels inicis (Quan Judes era fadrí i sa mare festejava, Barcelona, 1986) i fins a aquesta darrera perla, aquesta cirereta que és Dos taüts negres i dos de blancs, sens dubte (almenys jo no en tinc cap) la més re­eixida i treballada de totes. Esperem que siga la darrera però no pas l’última.

Reprenc el tòpic inicial. Pep Coll és un autor diàfan i cristal·lí. No és com Pessoa, no té heterònims. És parc, mesurat, precís, efec­tiu. Tot ell, com la seua obra, com la seua terra. Definitivament, no cal posar­lo en re­mull perquè tinguem un gran autor.

Autor: Ramon Sistac

En aquest monogràfic:

©2021 Portella. Tots els drets reservats
Amb el suport de: Govern d'Andorra
Revista associada a: APPEC