Si dic Andorra: l’estreta relació de Miquel Martí i Pol amb el país dels Pirineus

Arxiu personal de Montserrat Sans.

Estimava Andorra amb l’alegria del jove que abandona la plana i s’enfila a les valls pirinenques, la plenitud de l’enamorat enigmàtic que sent la brisa perfumada de les grandalles, i el reconfort de qui es barreja amb les primeres riuades de turistes. És evident, l’amor, en el dibuix d’unes postals que retraten el perfil de les muntanyes i el bullici urbà d’un país que fa seu pels camins de la recreació poètica. Estimava Andorra com una segona pàtria que evocava des del patiment i l’enyorança en altres poemes d’aparença senzilla i profunda sinceritat, apuntant-hi el contorn de vivències que transcendeixen l’anècdota i conjuren el dolor.

Miquel Martí i Pol va dedicar Andorra, postals i altres poemes al Principat i el va concebre com una mostra d’afecte. Al pròleg diu que pretén “reivindicar l’andorranitat més genuïna per a aquest llibre, i, posats a dir, per a mi mateix. I que consti que no ho faig amb la intenció de reclamar cap mena de dret.[…] Això no obstant, sí que em sembla que puc esperar una correspondència per part d’aquells a qui els ofereixo, és a dir, els andorrans”. Focalitzar el dossier del quart número de Portella en aquest poemari és una manera de fer la correspondència que l’autor reclamava i mereixia.

Els últims anys, l’obra martipoliana ha patit un cert oblit, i aquest epistolari íntim i públic no n’ha estat una excepció: la crítica no ha mostrat interès en la textura de la llum que irradien les composicions dedicades a Andorra, i el nostre entorn més immediat tampoc no se n’ha fet gaire ressò.

Creiem que cal recuperar del silenci Andorra, postals i altres poemes. Reivindiquem el seu espai en la nostra literatura. I ens apropem al treball andorrà de l’escriptor osonenc des de la seva actualitat. Volem atansar als lectors d’avui una poesia viva perquè la coneguin, la valorin i se la facin seva. Ens agradaria que aquesta contribució fos, en aquest sentit, una invitació. D’aquí els comentaris d’alguns dels articles d’aquest monogràfic, amb el desig exprés que suscitin noves lectures, que condueixin envers altres racons de la memòria i la complicitat: els ulls que es deturen en una silueta femenina, les fugides “nord enllà”, el Duralex…

Aviat farà deu anys de la mort del poeta i de ben segur que es multiplicaran els actes de commemoració. Es posarà en relleu la importància de la persona que amb els mots i el somriure va ser capaç d’inspirar tot un poble. Nosaltres, humilment, des del recer de les paraules i les imatges, ens avancem a les celebracions amb el convenciment que el llegat de Miquel Martí i Pol és tan valuós com intemporal.

Escric des del recer
que em faig amb les paraules, el groc melangiós
dels arbres m’acompanya
i són clars els contorns
tan tendres de la tarda.
Si dic Andorra, dic
tot el que me’n separa

Miquel Martí i Pol

En aquest monogràfic:

©2021 Portella. Tots els drets reservats
Amb el suport de: Govern d'Andorra
Revista associada a: APPEC