“Últim estiu a Ordino”: mirades diverses

Davant l’aniversari d’Últim estiu a Ordino de Joan Peruga, us oferim tres lectures molt personals de la novel·la: Anna Zamora ens parla dels seus personatges; Carles Esteve i Montse Altimiras efectuen un recorregut personal del text mitjançant la imatge i Marta Jordana s’inspira del seu contingut per oferir-nos un relat inèdit.

L’autor diu…

La història de la família, amb les nombroses branques que s’entrellacen gràcies als matrimonis; amb les cases distribuïdes per Andorra, Catalunya i la frontera francesa; i amb les peripècies, sovint sorprenents, dels seus membres amaga moltes possibilitats narratives. És una mina molt rica per a la ficció, d’on es poden extreure materials valuosos. El museu de l’elefant va ser gairebé inevitable perquè el Pau Xavier, el germà petit de la Sumpta, era una persona tan polièdrica i misteriosa que reclamava a crits protagonitzar un relat. Però he dit algun cop que, segurament, jo no hi tornaré, la qual cosa espero convidi a altres creadors a fer-ho. Com també espero que les dues novel·les que jo he escrit puguin inspirar o motivar nous relats. En aquest mateix monogràfic de Portella la Marta Jordana publica un magnífic relat a partir de personatges de la novel·la, com ja van fer l’Isidor Cònsol o l’Àlex Broch amb motiu d’una trobada d’escriptors a Andorra.

Jo diria que la Sumpta és viva des de les primeres línies del relat. Els lectors la imaginen amb facilitat, la senten a la vora, se’n fan còmplices. Així m’ho han fet arribar i així ho transmeto. Una altra cosa ben diferent és que, com a autor, pugui explicar com s’aconsegueix insuflar la vida a un personatge. Si hi hagués una fórmula, o si jo la sabés, hauria escrit amb facilitat les meves novel·les i, en canvi, ho faig sempre lentament i treballosa. Penso que vaig tenir molta sort de trobar les cartes que la Sumpta escrivia al seu germà Quimet, on palpitava de manera intensa i tangible aquella ànima.

Inevitablement l’èxit de l’Últim estiu a Ordino ha condicionat la meva obra literària posterior. El fet que un bon nombre de persones, en alguns casos de manera ben emotiva, em fessin arribar comentaris de l’experiència lectora amb la novel·la, em va crear una certa responsabilitat. Alhora, em va donar ànims per tornar-ho a intentar en una segona obra, però tenia clar que, malgrat disposava de molt material de la família per continuar la saga, me n’havia d’apartar temporalment. Vaig escriure La república invisible que, tant a nivell de contingut com en aspectes formals, és força diferent. Tanmateix, els dos o tres anys que vaig passar, vaig conviure amb la Sumpta, són el meu punt de partida com a narrador, el referent a partir del qual he procurat anar convertint el que va nàixer com una mera experiència festiva i lúdica, en un ofici (o quasi).

En aquest monogràfic:

©2021 Portella. Tots els drets reservats
Amb el suport de: Govern d'Andorra
Revista associada a: APPEC