Montserrat Martell: “Si volem que al país hi hagi més cohesió social, hem de treballar la interculturalitat”

Montserrat Martell Domingo és gestora cultural i ha desenvolupat bona part de la seva carrera professional com a especialista del Programa de Cultura de la UNESCO a París i a l’Amèrica Central. Actualment, és assessora de projectes estratègics al Comú d’Escaldes-Engordany. En aquesta entrevista ens parla de la necessitat de veure la cultura més enllà de les belles arts i com a mecanisme per garantir la cohesió social. Reivindica el rol de la gestió cultural i llança propostes per articular un discurs cohesionador com la de veure Andorra com a país de frontera. L’entrevista es complementa amb el seu article titulat De la cultura a la vida cultural que es pot llegir aquí.

Montserrat Martell durant l’entrevista que va concedir a Portella. Fotografia: Quim Torredà

Què és per a vostè la cultura?

El concepte de cultura ha anat canviant al llarg del temps: comença amb un concepte més associat a les belles arts, però ja tenint en compte el que ara anomenem la diversitat cultural, és a dir, considerant totes les comunitats culturals que hi ha al món i el principi d’igualtat entre totes elles. La cultura no s’ha d’entendre només com la creativitat dels artistes en les diferents arts, sinó com una forma d’interpretar el món i de viure-hi, a partir de les aportacions de diferents comunitats culturals. El que proposo és passar d’una visió de la cultura com a un conjunt de disciplines que s’han de transmetre,a una visió des de les vivències de la cultura pròpia i de la dels altres, i com tot això ens pot ajudar a crear cohesió social, a sentir-nos part d’una societat, i també a forjar nous llenguatges creatius.

Com veu la cultura, o el sector cultural, a Andorra?

És difícil de dir, perquè crec que el sector cultural no es veu com un sector a Andorra. No crec que els artistes del país se sentin part d’un sector cultural organitzat. I no hi ha sector si no hi ha agents que se sentin que formen part d’un sector.

De fet, la cultura va molt més enllà dels artistes…

El sector cultural no es limita als artistes però, a més, el sector és una construcció. Els artistes es poden organitzar per poder difondre les seves obres, i podrien ser part del sector cultural, però per altra banda tenim les associacions culturals (de comunitats de residents, de dones, de persones LGTBI…) que també contribueixen al sector de la cultura. Si en fan part o no, depèn de com entenguem el sector cultural, però a Andorra, les associacions de dones no necessàriament se senten part del sector cultural. Jo entendria que construir un sector cultural seria justament donar accés a la cultura i a la participació a la vida cultural a actors que normalment no es pensa que en formin part.

I és important delimitar qui forma part del sector cultural?

El que és important és que hi hagi grups que sàpiguen que tenen la possibilitat d’actuar i de participar a la vida cultural. I això sí que s’ha de despertar, s’han de donar a conèixer els drets culturals. I no crec que la societat andorrana estigui en aquest punt de maduresa d’adonar-se que, per exemple, una associació de dones té alguna cosa a dir pel que fa a la cultura del país des d’una perspectiva antropològica, és a dir, de canviar les mentalitats; o des d’una perspectiva artística, per treballar, per exemple, la participació de les dones a la vida creativa del país.

Vostè afirma que en comptes de pensar en cultura cal pensar en vida cultural, a què es refereix?

La cultura és una mica tot i, en canvi, de vida cultural pot haver-n’hi o no i, si n’hi ha, és el resultat d’una política que introdueix mecanismes que permeten a les persones participar en activitats que contribueixen a canviar els hàbits culturals. I això va més enllà de les belles arts. Per exemple, si pensem en els artistes, els podem veure com els que ens permeten fer programacions culturals als diferents espais, però també com aquells que treballen perquè els joves talents es puguin sentir identificats i puguin desenvolupar el desig d’estudiar diferents disciplines. Així, els artistes podrien contribuir a crear afició per les arts, i això no sé si s’està fent. Segurament es fa des d’algunes escoles artístiques, però es podria pensar com una línia d’una política cultural. A més, l’artista també pot contribuir a canviar un territori si s’inclou la seva mirada a l’hora de treballar, per exemple, un projecte d’urbanisme, i em sembla que això no ho veiem prou a Andorra. I després hi ha tota la part de la participació de la ciutadania a la vida cultural, que va més enllà de participar-hi com a públic. La ciutadania pot contribuir, per exemple, a preservar el patrimoni cultural, a través d’un treball social i de sensibilització. Participar en la vida cultural és deixar enrere el rol passiu de receptor i convertir-se en un actor. I aquí és on intervenen les associacions de les diferents cultures que tenim al país.

Parla de la necessitat de crear cohesió social a través de la cultura, com es pot aconseguir?

Això és el rol de la gestió cultural, que ha de veure la cultura com una sèrie de recursos que permeten llegir un territori, entendre la història del país i crear un discurs per explicar a les persones que venen de fora què era Andorra i què ha anat esdevenint. Hi ha d’haver una política que afavoreixi la interpretació del patrimoni. No és suficient explicar, en el cas d’un pont, de quina data és i quines característiques té, sinó que cal parlar de què significava, quins territoris lligava, qui hi passava i per fer què. Dono aquest exemple perquè aquest pont és el que permetria d’alguna manera establir un diàleg entre la cultura del país i la cultura de les poblacions nouvingudes. Cal que els nouvinguts puguin conèixer i interpretar la realitat del país, però també han de tenir el dret de poder expressar la seva cultura en diferents espais del país, i alhora nosaltres hem d’interessar-nos per qui són, d’on venen i quina és la seva cultura i forma de viure. És el gestor cultural el que ha de crear activitats que permetin aquest diàleg intern, ja que si com a país volem que hi hagi més cohesió social, hem de treballar la interculturalitat, no es fa automàticament. I la tendència actual va més aviat cap a la divisió i la separació.

“Cal que els nouvinguts puguin conèixer i interpretar la realitat del país, però també han de tenir el dret de poder expressar la seva cultura”

Es fa poca gestió cultural a Andorra?

No puc dir que se’n faci poca, però el que veig més és programació cultural, i que s’associa molt l’oferta cultural amb l’oferta de lleure, d’esbarjo. Faltarien activitats que també puguin ser d’esbarjo, però que a més, posessin en valor la diversitat cultural i ens ajudessin a crear cohesió social. I aquí és el gestor cultural el que, no només ha de mirar com omple una programació anual, sinó quins continguts hi vol posar que corresponguin a una línia de política nacional que fomenti diàleg intercultural. Cal crear les condicions per garantir la igualtat de totes les cultures i evitar que infants nouvinguts puguin patir alguna discriminació.

Com s’aplica això en la gestió del patrimoni cultural?

En la dimensió del patrimoni cultural, l’objectiu ha de ser la conservació, però no és suficient en tenir uns tècnics que treguin la brossa dels diferents elements o que garanteixin que no hi ha res que pugui fer malbé l’estructura. Per parlar d’això, és interessant el Roc de les Bruixes i el debat que hi ha sobre si s’hi ha de permetre o no l’accés. No estic segura de si Patrimoni Cultural, quan va prendre aquesta mesura extrema, va tenir en compte el parer d’un gestor cultural, un actor que crec que falta en la nostra realitat. Abans caldria haver esgotat altres opcions, mesures més a mitjà i llarg termini, i que tenen a veure amb la participació en la vida cultural des de la perspectiva de com gaudim del nostre patrimoni, com l’interpretem i com el cuidem. Hauríem de potenciar iniciatives com ara tallers d’iniciació a l’arqueologia (se n’ha fet un a Escaldes-Engordany) que serveixin per preparar els infants abans de visitar un element del patrimoni com el Roc de les Bruixes, i reduir així les possibilitats que es puguin cometre actes vandàlics. També es podria treballar el Roc de les Bruixes des del teatre, i això és la feina del gestor cultural, que ha d’anar lligant les diferents disciplines.

I això també succeeix amb la Vall del Madriu?

Si es pensa en la Vall del Madriu com a paisatge cultural, a més d’organitzar visites guiades sobre flora i fauna i mostrar alguns elements com ara les parets de pedra seca, també caldria fer, per exemple, recreacions teatrals, audiovisuals sobre com es fa aquesta tècnica o donar a conèixer el vocabulari que porta associat. Amb això no vull dir que no s’hagi de parlar de flora o fauna, però hem de tenir clar que és un paisatge cultural -de fet està inscrit a la UNESCO per un criteri cultural, no natural-, i crec que la lectura que s’està fent d’aquest territori actualment és més des de la perspectiva de medi ambient. A més, és interessant assenyalar que a Andorra, la qüestió del paisatge cultural s’està portant des de Medi Ambient i no des del Ministeri de Cultura, tot i que hi participa. Cultura hauria de tenir un rol motor, per incidir més en el que ha fet l’ésser humà en aquest territori, com l’ha transformat i com volem tenir-ne cura. Hem d’anar més enllà, hem de crear un discurs, i per això necessitem escriptors, gent de teatre que ho posi en escena, gent que faci audiovisuals, etc. D’aquesta manera podrem vincular tota una sèrie d’activitats d’indústria cultural amb els recursos que tenim i anar creant continguts nostres. No es pot entendre el patrimoni només com un bé arquitectònic d’una certa època, sinó que l’hem de fer parlar, li hem de donar vida. I vida cultural és això: donar vida a tots aquells recursos que tenim.

Montserrat Martell és actualment assessora de projectes estratègics al Comú d’Escaldes-Engordany. Fotografia: Quim Torredà

Així doncs, és prioritari dotar-nos de gestors culturals?

Crec que es gasten molts diners en la programació i després no n’hi ha per fer activitats interculturals. Jo obriria nous espais, per donar noves possibilitats de participar en la vida cultural, i invertiria més en formar gestors culturals entre el personal que ja tenim. Segurament ja hi ha tècnics de cultura que estan fent gestió cultural, però s’hauria de mirar quines tasques fan i quines voldríem que fessin en funció d’uns objectius de política cultural. L’aposta és tenir gestors culturals formats, que no es vegin només com a programadors, i que puguin treballar fins i tot a les escoles sobre qüestions d’interculturalitat.

“No es pot entendre el patrimoni només com un bé arquitectònic d’una certa època, sinó que l’hem de fer parlar”

El gestor cultural ha de ser algú creatiu, algú que aprofiti totes aquelles marques que tenim al territori i que ens diuen alguna cosa sobre la nostra història. I aquestes marques no s’han de veure com un objecte sagrat, que no es pot tocar, sinó que el patrimoni s’ha de dessacralitzar, per tal que ens n’ocupem, perquè el gestionem. Cal posar el patrimoni en l’agenda pública, per crear cohesió social, per relacionar-nos d’una manera diferent amb el territori, i potser també per entendre una mica millor el perquè d’un entorn de protecció, i que no només es vegi com una mutilació de la propietat privada. Però això és tot un procés de mitjà i llarg termini, i per això cal política cultural.

Per tant, entenc que no està d’acord amb la política cultural que es fa actualment...

Potser està congelada en una certa visió de la cultura, que va més cap a les belles arts des de la perspectiva de programació i de promoció cultural. Però, tal com he dit abans, penso que es podria invertir més en potenciar l’afició per la cultura i totes les seves disciplines. I això no s’ha de fer només des de l’escola, sinó que cal ajudar-se dels espais culturals que hi ha. I no és només portar els nens a visitar, posem per cas, Cal Pal; és també introduir artistes a l’escola per, per exemple, treballar el medi ambient amb una visió d’artista. Ens falten iniciatives per promoure que l’artista arribi a les escoles, als hospitals, etc., per tal que ens el faci mirar la cultura des d’una altra perspectiva.

És necessari un museu nacional a Andorra?

Un museu nacional seria un instrument. Tenim tendència a pensar la cultura a través de la programació cultural i dels equipaments, i per això creiem que per fer cultura s’ha de fer un museu nacional. Jo defenso la idea que proposa l’antropòleg Néstor García-Canclini: primer s’han d’identificar els valors que motiven la política cultural, després es tracen les línies d’actuació i finalment es defineixen els mecanismes i instruments per a implementar les polítiques.

El llibre blanc de la cultura ha de servir per identificar aquests recursos?

El llibre blanc és un instrument que serveix per fer un diagnòstic de la situació de la cultura en un país, per identificar les necessitats que tenen els diferents col·lectius, per treballar la condició de l’artista, etc. Però abans de treballar en si fem un museu o no, s’ha de pensar quin és el futur que voldríem per a la cultura al país. Decidim que necessitem una política perquè notem, per exemple, que no hi ha cohesió social, que hi ha molts actes de vandalisme en el patrimoni cultural o que  hi ha desconeixement per part de la població jove de la història d’Andorra. Tot això està vinculat al fet de sentir-se part d’Andorra. Com que Andorra és un país de frontera, on la gent va i ve, hem de pensar com aquesta característica geogràfica ens pot ajudar a treballar el tema de ciutadania plural i el sentit de pertinença al país.

“Abans de treballar en si fem un museu o no, s’ha de pensar quin és el futur que voldríem per a la cultura al país”

Parli’m d’aquesta proposta de veure Andorra com a país de frontera.

Es podria tirar endavant una línia d’actuació que ens permeti connectar la història i la geografia com a país de frontera, i posar-ho al servei de la construcció d’un imaginari col·lectiu en el que tots som d’alguna manera part d’aquest país de frontera. Això es podria treballar amb els diferents col·lectius (artistes, geògrafs, sociòlegs..) i fins i tot lligar-ho amb la política d’immigració, pensant en com acollim els nouvinguts i què els expliquem d’Andorra quan arriben. També es podria repensar com s’explica la història a les aules, incidint en la idea de país de frontera, per tal que l’immigrant se senti més acollit. Una altra idea de línia d’actuació seria presentar Andorra com a país de paisatges culturals, i aquí hi entra tot el tema de la preservació de la natura i també el sector turístic. I després de traçar les línies d’actuació, arribem als mecanismes. És on ens podem plantejar crear un museu que mostri Andorra com un país de frontera o de paisatges culturals, que serveixi per explicar tota aquesta complexitat.

Vostè que ha viscut molts anys fora del país, com ha vist la imatge exterior d’Andorra?

Jo he viscut a l’Amèrica Llatina, i allà Andorra és desconeguda. Però el que seria interessant és aconseguir que la imatge publicitària coincideixi amb la realitat del país, amb el que es trobaran els turistes, i no vendre només una imatge idealitzada. Crec que els professionals de la publicitat i el màrqueting haurien de treballar més amb la gent de patrimoni i amb els historiadors, per construir una imatge des de diferents punts de vista. I també veig que es té tendència a promoure Andorra de cara a l’exterior amb la cultura, a incloure-la dins de la marca país, i jo sempre m’he preguntat: per què el Ministeri de Turisme no contribueix en el pressupost de Cultura, si utilitza la cultura com un recurs? Tant Turisme com Urbanisme es treballen com a sectors independents del món cultural quan, de fet, tenen una incidència important en com es posa en valor o no el patrimoni cultural d’aquest país. Si volem ser un país reserva de la biosfera, hem de ser coherents i hem de treballar des d’aquests àmbits el tema cultural.

Així, veu viable la proposta d’optar a ser reserva mundial de la biosfera?

Allò interessant de les reserves de la biosfera és que no són models purs, no busquen preservar la natura com ha estat en el passat, sinó que és un model molt pragmàtic, que busca justament analitzar com les activitats econòmiques, socials i urbanístiques es poden fer amb menys impacte sobre el medi ambient. Les reserves de la biosfera no són espais protegits o completament tancats al trànsit rodat. Penso que el plantejament és interessant, però el situaria a nivell de valors, i després hem de veure com ho aconseguim. És un valor interessant, però si només s’utilitza com una forma de crear una imatge exterior d’Andorra, si només és una campanya de màrqueting, hi haurà moltes persones decebudes amb el que es trobaran al país. No obstant, com a objectiu a llarg termini ho trobo interessant, perquè permetrà anar reflexionant quin impacte té tot el que fem sobre el territori.

Aquest contingut forma part del monogràfic

©2021 Portella. Tots els drets reservats
Amb el suport de: Govern d'Andorra
Revista associada a: APPEC