Nàufrag

“Autoimatge”. Fotografia de Laura Gálvez-Rhein (a Catalunya el 2022) ©

Ara que ja he perdut l’ànima entre la sorra, 

ara que ja no vull pretendre ser el que no he sigut, 

ara que d’aquest mar me’n conec tot rastre d’ombra

i que ja no em sembla car tot allò que no he rigut.

Ara que els llavis, de sang, es trenquen en folgueres,

ara que, de veres, els savis ja no em són amics,

ara que, a la fi, la negra falç m’espera

i que no queda drecera, i que, ja no té sentit.

Ara que el trasbals de l’enyorança i del vi

m’amaga de l’esperança, els camins sense frontera,

que tot sovint vaig ser fera i ara jo ja no me’n ric.

Ara que la por és sincera. Ara que per fi l’he vist.

Ara que aquest últim sostre d’estrelles em fa llençol.

I ara què? Que aquí tot sol ja no em reconec ni el rostre?

Permeteu que allò que és meu, passi una mica a ser vostre,

no em jutgeu massa severs. Que jo arrossego el meu dol.

Ara que les tempestes abracen les calmes, poques,

ara que no hi ha festes ni espelmes, tan sols la sal,

ara que les costelles se m’enganxen a les roques

i al legal de les parpelles no em suporten aquest mal.

Ara, abans que la memòria ja no em vulgui acompanyar,

no patiu per mi, no cal, ja fa segles que no hi soc.

Ara que tot s’esvaeix, ara que ja no hi ha foc

i que només em fereix comptar els demàs amb la mà,

i que l’eufòria és només un peix sec del meu passat.

Us imploro, des dels rocs. Us demano, que no és poc, 

Que escolteu la meva història. No tinc més per obsequiar.


Naixí vora un camp, maleït. Reeixia sonora pobresa;

escollit amb torçat dit, hereu de salut sense pressa,

de tòtil i malaltís, cos neulit sense defenses.

Però vaig ser marrec caparrut, tossut sense joia de riure

i el frec d’aquell carrer fred m’entestava el joc de viure.

Aviat orfe, abans testarrut. Copsat per aquella empenta,

sense renda i quasi mut, vaig suportar les ofenses.

I què et penses? – reia el ric, – tots naixem on ens mereixen


Però a aquell pou ple de brutícia, a aquell forat de mancança,

contra tota l’esperança, la vida em va ser propícia.


Vaig ser un jove emprenedor. Vaig ser pintor, lladre, poeta.

Vaig ser exegeta, rufià, cruel i malbaratador,

invicte sense raó, traficant de bicicleta,

tan addicte a la dubtança, tan del canvi adulador.

Vaig ser un truà i un mal home, vaig ser sempre el més pitjor,

més d’un cop a la presó per atracar les velletes.

Vaig ser actor de coses fetes, el racó el meu escenari,

de baralla al columbari, de batalla contra el gat,

de bat a bat la navalla reflectint roges bombetes.

A la barra un tarambana, sota la lluna un profeta,

i tot d’una, sargantana, metamorf de foc i sang.

Sempre un porc, savi d’en quant, i algun cop i tot un sant.

De càrrec, atrabiliari. De farra els dies senars.

I els fanals de tot el barri em deien l’il·luminat.

Jo esgotava calendaris. Jo tancava tots els bars. 

No tenia luxes cars però estafava milionaris.

També sensat de vegades, m’entregava a l’honradesa;

bona fe, moltes errades, perillosa la rutina

però d’empresa ineficaç, no se’m dona allò pas bé.

No afina aquest noi, no afina – es queixava la mestressa.

Fos per falta d’interès o d’ineptitud palesa,

el pes dels anys de traspàs a l’esquena de l’obrer

una ruïna, el jornaler, i tornava a la farina.


El carrer era el meu teler. Supervivència morfina

d’eficiència, cosa fina! Poca altra feina puc ser.


Anys d’experiència i d’arrugues no m’han portat pas el seny,

ni prudència malastruga ni res més que blanc cabell.

Però una nit com d’altres tantes de fuga tocata i alcohol,

com sempre pecant de faltes de setge a la serenor,

com sempre sense penyora i de fetge un tot terreny,

com sempre heretge i mala hora, com sempre amb mi jo tot sol.

Vaig conèixer la senyora de cognom un mal destí.

Va ser en una hora de vi, que aleshores eren totes,

plovia, eren quatre gotes, jo hi vivia a aquell tuguri

i, senyal de mal auguri, els gots es volien rendir.

Hi ha algú que espera a la porta, una ombra, la silueta

d’aquella dona alta i forta, si se’m permet, molt ben feta.

De cop la música calla, i tota veu és murmuri

i abans que jo m’aventuri, ella emmudeix la canalla.

Jo no xerro i ella balla. Soc de palla, ella de ferro.

Fins que la nit es retalla, me’n capfico fins l’albada

i m’explico entre rialles, entre gerros i entre botes,

i quan la beso i es deixa el furor el cor m’aclota.

I suplico i em confesso que és amor, que aquí no m’erro,

que ja no em queda batalla, que això és rendició pactada.

D’aquella dona espigada que cada vegada és tota, 

si és bona la ben trobada. I de tan ruc que soc i que era

m’he fet gat d’abans ser fera i quan puc fico la pota.

Em convenço de seguida, i ella es nota divertida,

les arracades li brillen i al canell fan clinc polseres,

i la llengua que em baralla, i les mans que em desesperen.

Ja al llit d’allà al pis de sota, entregats a la suor,

ella em crida, sense por, que entre brams l’he conquistada.

I vam viure la passió. Les setmanes eren vides

i apuràvem els segons, en partides als llençols.



I decidit a l’amor vaig deixar la professió.


Vet aquí que un bon germà, embotit i molt honrat,

protector de la família, ben cosit fins al calçat,

un bon jan, fidel total, que a tot el poble enlluerna

però que amaga a la vigília un rufià com el que us parla.

Lluny de l’aparença afable, d’educat i refinat

sota el seu sabre macabre compta més de cent finats

sense arrel, sense pietat, amb paciència ell els descarna;

espatllats, esquarterats, i enterrats a una caverna.


Una tarda, a la taverna, allà em troba i em convida,

tot tractant-me de company, insistint que vol pagar-la.

Un parany! – L’instint em crida. Però ara no puc rebutjar-la.

I aquest home, de bon any, mala fe i de pitjor vida

em recorda el que vaig ser, que la sort així em castiga.

Borda un gos, borda el germà. És temporada de caça.

La mirada d’insurrecte i a la mà llarg ganivet,

que subjecta amb bona traça, ningú em picarà l’ullet,

això a ningú no li afecta. Comença dons l’amenaça:

M’han parlat molt bé de tu, el meu amic infidel,

m’han dit que ets cap de cartell, m’han dit que busques futur.

Tens més fama que serrell, et conec molt bé del barri,

diuen que ets rata i cabdell i que tens passat obscur.

I que al fang, sempre amb desgana, faltes i et jugues la pell.

Que ets un mangui, que ets impur. Que no respectes la llei.

I que amb la meva germana has estat fotent xivarri.

Fas el que et dona la gana? Però tu què et creus, vell falsari?

L’honor d’aquesta família per mi és el més prioritari

i que em toquis la campana, mai no em sonarà pas bé.

Rossegar-me? Soc os dur, que jo ja soc massa vell.

No estic per aguantar fílies d’un Don Juan que és Don Ningú.

Així que no prego, exigeixo, sense embuts confessaré,

entre amics i entre persones, aixequem copes i ampolles,

entre els uts que no pateixo i entre els ets que et trencaré,

que s’acabi aquesta broma de romanç que t’empatolles,

que no en quedi ni una coma, que fugis de bona fe,

que no vull sentir paraula que li fas ni pessigolles,

que a casa a la meva taula com tu no en toleraré.

No és avís, no et mentiré, si és precís et mataré.


Massa temps lluny del carrer m’ha fet perdre rastre d’hàbit.

Maleeixo la ocasió, penedeixo la feblesa.


M’he fet gran, tot ben de pressa, home conservador.

M’he convertit en senyor, m’he escindit del pols atàvic

de la terra, del guerrer. Vaig ser foc i soc turquesa.

Soc patent d’aquell invent i ara, amb pilot automàtic,

només sé que em deixo fer. Soc fracàs de la tardor.


Apel·lo a l’amor sincer, abans que la copa s’acabi.

El germà riu tot groller: – Què dius tu d’amor tros d’ase?

Ma germana no t’estima, ella ja te un home a casa,

hi ha un anell que ho legitima. T’has deixat embetumar

pel truc vell del la cosina, per un somriure amagat,

per unes cames tan fines, pels seus dits que et son gra massa

(i els seus pits de parafina). Deixa, deixa, desgraciat,

Fuig d’aquí abans no m’enfadi, fuig que aquí tu no ets de raça.


I abatut per la notícia, vull creure manipulada,

fujo a la desesperada, marejat, atabalat,

esquivant però amb prou perícia, els punyals, punys, dards i dagues.

I ignorant ogres i fades, negligint el que és sensat

em recorro la contrada buscant a la meva estimada.

I la trobo palplantada, i la febre se m’empassa,

a un racó d’alguna plaça on la història vol ser escrita.

Tan bonica i exquisida, tanta gloria i tan temible,

ma d’orfebre ben cuidada, pell de gebre inassolible,

dent de somriure infinita, que sarcasme regurgita

i quan mor assedegada pura i fura ressuscita.


I va ser a aquella cantonada, on augurà, negre, un corb,

on la darrera puntada, em va trencar per fi el cor.

Ella riu i m’ho confirma. – Que et pensaves? Si era un joc!

Creies que era de debò? Tu volies seduir-me,

jo tenia mala ratxa. Amb el meu marit de viatge

m’avorria tota sola. I vam gaudir-ne tots dos.

Només qui vol no es consola, no tinc res a penedir-me.

I no tinc res més a dir-te, deixa’m en pau, borinot.

Corre, fuig, oblida’m vola. Au va, fes ja l’equipatge

que el meu germà és perillós. Que ho fa tot per protegir-me.

La teva sort no t’envejo. Millor que toquis el dos.


Perdo els nervis, la sacsejo. Això no pot ser veritat.

I ella comença a cridar: – Què estàs fent tu, mort de gana?

No em toquis, brut, palangana, criminal, facinerós.

Ajut, per pietat, socors! M’ataca aquest malxinat!

Que em viola aquest ésser tinyós! Que té una pistola amagada!


Tot això ha de ser un malson. Em faig creus, no m’ho puc creure.

I no em queda temps per perdre, i corro peus ajudeu-me.

Que tinc esperit lluitador, que jo no soc pas un fleuma

i no vull acabar a la presó ni a mans d’aquell fanfarró.


Vora el port aquell veler prometent-me redempció,

que encara no és massa tard, riu de professió, viatger, 

tot fugint aquest covard. Que una ràfega de sort

esmunyit, sense bitllet ni boleta ni destí,

cap per sota la guixeta, ignorat pel taquiller.

D’una vegada discreta, la sort per fi em fora afí

amagada a aquell creuer metàfora de polissó.

Tal vegada, aquella nit, començà el viatge, el darrer.

Sota el sextant la goleta i sota el cel l’horitzó,

crec que davant ve la proa i a la dreta l’estribord.

Em disculparà el lector, la ignorància en aquests temes,

no vull que per arrogància, jo falli en la descripció.

Que per falta d’elegància no vull tenir més problemes.

Que en semàntica soc savi però de nàutica vaig coix.


I empès per la tramuntana solca el vaixell, l’albufera,

ja és massa lluny la drassana, creu gemecs de lluna plena.

La quaderna un dinosaure, sonen crecs de timó vell,

que d’anys, el bergantí aquell, fregava la vuitantena.

I entestats en fer-me caure s’alternen pau i venteguera,

gens d’interès en complaure’m, cau tot el pes del ventrell

com l’infern ardent rugeix sotavent la vomitera.


Però quan l’estomac es calma i puc respirar la nit,

s’aploma tota frissança. S’esmorteix qualsevol pena.

Salta un peix a la refrega, l’acompanya una balena.

De barrila a la bodega rates amb ànims de farra,

a ritme totes fan dansa d’un palangrer a la guitarra.

I per fi, a aquella gavarra, verament vaig ser feliç

allunyat dels meus problemes, oblidat del meu mal vi.


En tres nits de travessada ja s’ha alleugerit la panxa.

Però no el mal d’enamorat, aquell maldit mai no marxa.

Però com sempre no s’enganxa, l’atzar no em vol ser tenaç,

i arraulit sota una lona, cadarnós per la ventada,

fastigosa i amarada una blasona em fa de manta,

no descarto la febrada, estalactites al nas.

Infinites les onades, s’escora bé aquella llanxa.

No tinc fe però reso igual: – Deus feu fora els huracans!

Els núvols de matinada, no auguraran pas descans.

Volen baix els cormorans, s’han amagat els dofins,

remolins com elefants, els pals de proa no aguanten

i als confins de l’oceà creixen monstres submarins.

No triguen a unir-se els llamps i la pluja cau a dolls.

Puig líquid alt com els colls on la por se m’ageganta.

Cruix la fusta contra els crims i la grip als meus genolls.

Però aquella onada fatal, trenca el casc com una closca,

l’eternitat m’engoleix, no tinc forces pel sufragi

que la mar se’m amolleix i entestada, múrria i fosca,

abans que del tot me’n vagi, d’aquell fatal desenllaç,

un últim instant de fúria, un caprici criminal.

Però ja no queda pas cúria, que jo ja no sé nedar.

I la vida se m’enfonsa, a aquell forat abissal.


Sé que no és original potser m’acusin de plagi.

Soc víctima de naufragi que em va portar a aquest final.


Vet i aquí, vaig sobreviure. No sé com va poder ser,

no us ho podria descriure, no era jo llavors cabal.

Potser és que soc immortal. No em faria pas cap gràcia,

espero aviat l’últim toc, que postil·li l’acrobàcia,

que sigui el segon darrer, que brilli l’últim alè,

de tota aquesta desgràcia que algun graciós sense filla

va condemnar-me de cop ves a saber tu per què.

Que no soc cap de farmàcia però ja em deu quedar poc.

Vaig despertar-me aquest roc, no goso ni dir-li illa,

pecaria de fal·làcia, no val la pena el morter.

Infinit al fer-se fosc, tan petit que és sols un tros,

ni pam de vegetació, la fam no em permet veure el bosc,

ni força per aixecar-me, ni sorra per la cloïssa.

Tan esquerpa aquí a darrere, granítica i lacerant,

tan roïna com la meva, la germana de bestreta

Eva mítica i distreta, d’aquell perillós mafiós.

Torça barba malaltissa, i la brisa vol matar-me.

El sol em cou les natgeres, la lluna em gela els davants.

I perdo peu i al·lucino, entre malson i atiar-me.


La meva fam és de gos, me’n beuria d’aigua un vas.

Només vull de pa un sol mos, ni tan sols demano un tros,

o d’un peix, potser l’aresta o una sopa molt austera,

no necessito cullera, que jo amb les mans ja vaig fent.

El cor florit d’una poma, exquisit i suculent,

un banquet de caure àulic, quin gran festí de diumenge.

Del pollastre alguna ploma, algun gust li trobaré,

que no pot ser tan desastre, que si del porc tot es menja

doncs també de la gallina; si no les voleu jo m’hi empatxo.

I un xic de pell de patata, que del liquen m’he embafat.

No soc ric tampoc honrat, però ara estic afamegat.

I un filet, molt o poc fet, de tortuga o bé de rata,

o un bon gaspatxo d’eruga, o els peu d’aquell veí borratxo

o el meu propi ara que ho miro, si tingués un ganivet…

Sí, somio amb entrepans, però no soc tant ambiciós

i si res d’això pot ser, ja em conformo, ja em va bé

amb sucós tros de paper o papir o cartolina

o cartró també pot ser. Quin delir la bona cuina.

Un os de préssec de postres. No demanaré cafè.


I crec que és tot, fins aquí, no importa si em deixo res.

Que ja és hora de morir.  Ara que ja ho tinc tot fet.

Ara que ja em coneixeu. Que sabeu la meva història

No m’importa si em jutgeu doncs ja no em queda memòria,

ni alés ni esmes ni veu. Ara ja em podreu deixar.

I aquí ho haurem d’acabar abans no se’m


**Recull premiat amb un accèssit al 25è Concurs de poesia Miquel Martí i Pol

Aquest contingut forma part del monogràfic

©2022 Portella. Tots els drets reservats
Amb el suport de: Govern d'Andorra
Revista associada a: APPEC