Nàufrags de la cultura?

Durant les llargues, llarguíssimes, interminables, setmanes del confinament circulava per les xarxes un increïble vídeo dels ballarins de l’Òpera de París interpretant a casa la Dansa dels cavallers del ballet Romeu i Julieta de Prokófiev. Impagable. Un lenitiu per als ulls, l’oïda i les ànimes que alguns ens resistim a esborrar del mòbil per molta memòria que ocupi. Aquí, a casa nostra, Ferran Castells -actor diguem-ne que importat- ens va amarar de poesia amb uns vídeos on conjugava el plaer per la paraula amb aquella quotidianitat tan estranya que vivíem. Dos de tants exemples (no tots igual de reeixits: aquí entra en joc la fortuna i el talent) dels treballs que artistes de tota disciplina llançaven a les procel·loses aigües d’internet. Missatges d’auxili d’una cultura que naufragava? A l’altre extrem, els receptors. Ofegats per moments, confessem-ho, per l’allau de propostes. El món de la cultura -i segurament en part té raó- s’arroga haver salvat la humanitat del desastre i la bogeria. Si més no, de l’avorriment. És així? Perquè el món de la cultura, admetem-ho també, tendeix a mirar-se el melic amb delectació.

Com ha viscut el públic aquest any insòlit?

Com s’ha relacionat amb l’activitat cultural que no arribava o que ho feia per altres canals? Preguntem-ho.

“Però quan em parles de cultura de què m’estàs parlant?” La primera l’etziba Roser Sorribes. Defineixi-la vostè, demanem. “Per a mi cultura és tot allò que t’ajuda a créixer personalment. Igual que per art entenc tota activitat que té un element creatiu”, sense tancar-se en disciplines concretes. “No es diu d’algú que és un mestre en el seu àmbit que és un artista?” Interessant reflexió. Entesos. Prosseguim.

“Tinc claríssim que quan tot això acabi l’era digital avançarà a passos de gegant”

Doncs des d’aquest punt de vista, Sorribes, professionalment lligada al màrqueting (tràfiquer, si vostès estan à la page), explica haver dedicat els dies confinada a casa a estudiar, a millorar les seves capacitats, a ampliar els horitzons personals i professionals. “Tinc claríssim que quan tot això acabi l’era digital avançarà a passos de gegant”, apunta. Incloent-hi l’oferta cultural (sobre això ja tornarem). Però pel que fa al consum cultural normalment entès (música, teatre, lectura, audiovisual, etcètera), recorda que “tenint nens a casa els teus tempos es reorganitzen i el teu espai es redueix a les nits i et converteixes en consumidora nocturna”. És aquest el moment d’un documental, d’una pel·lícula, de recuperar el vídeo d’una obra de teatre que s’havia gaudit presencialment. De llegir. Tot en línia.

Vivències similars detalla Mireia Caldeiro. Es mou professionalment en el món de l’estètica i les jornades de tancament les va aprofitar per reciclar-se i, sobretot, posar en marxa un bloc. “També va ser bon moment per recuperar l’hàbit de la lectura, que a vegades vas aparcant… sobretot quan hi ha fills”. Però durant aquest pesadíssim malson del què tot just comencem a despertar hi havia l’anhel permanent de tornar al cine, a viure el teatre en una sala, la música en directe. “Potser ara seria el moment d’ampliar l’oferta a Andorra, que ja sé que està bé, però podria estar millor”. Sobretot, aprofita per demanar, caldria publicitar-la més, que no sempre arriba a qui ha d’arribar.

“No hi ha res com la música per fer reviure qualsevol moment, també els agredolços”


Anna Hernández, metgessa d’urgències, ha viscut la pandèmia en tota la seva negror: va ser una de les primeres infectades al país, en prestar auxili a un esquiador forà que poc després moriria. Aïllada a casa, amb una filla molt petita, en aquells moments d’horrorosa incertesa, es va agafar a la música com a un salvavides. “Amb la nena passàvem l’estona pintant, buscant estones de tranquil·litat, i escoltava música, molta música, com sempre, però ara buscava que fos alegre, per ballar, per trencar la rutina, per oblidar”. És, confessa, “molt melòmana”. No hi ha res com la música, considera, “per fer reviure qualsevol moment, també els agredolços”. Així que ha passat el temps desitjant que arribi el moment d’obrir la porta, d’aixecar el teló: “necessitem tornar a omplir-nos de vivències”. A banda, “hi ha molta gent que viu de la música i està en un forat”.

Júlia Baudin també és de les que va aprofitar el temps per al creixement professional: professora a l’Escola Andorrana, ha engegat un projecte en línia de caràcter molt diferent, una plataforma de venda a distància, explica per telèfon mentre s’enfila cap a Sant Vicenç d’Enclar. Ha estat un any de feina intensa: adaptar-se a la docència a distància, preparar el nou negoci, el fill… Però sempre hi ha forats per gaudir d’una sèrie, per a una estona de lectura, encara que el que més feien és escoltar audiorelats amb el petit. “Veiem molt poc la tele, excepte una estoneta a la nit, i trobem molt a faltar el cinema, és clar. Encara no hi hem tornat”. I els dies de confinament van transcórrer atrafegats per a Pere Baró, geòleg. Hort, feina al garatge, treball a distància. “Vaig intentar treballar escoltant música, però vaig durar poc, que necessito estar molt concentrat”. Ara, puntualitza, “de concerts en directe sí que en tenia ganes!

“Si d’una obra de teatre a la sala pots vendre mil entrades, i no mil i una, obrir-se a Internet suposa que en podràs vendre tropecientas

Aquí tornem a la interessant reflexió de Sorribes. Des de la seva perspectiva professional, els espectacles en directe es trobaran aviat amb un punt d’inflexió, accelerat per la pandèmia però inexorable. “A la llarga els esdeveniments presencials es faran també en streaming, cosa que redundarà en favor de l’artista perquè si d’una obra de teatre a la sala pots vendre mil entrades, i no mil i una, obrir-se a Internet suposa que en podràs vendre tropecientas. Qualsevol espectador, des de qualsevol punt del planeta, podrà assistir a espectacles de primera línia que es desenvolupin a distància. Per descomptat que els preus s’han d’ajustar, però molt complicat no sembla trobar l’equilibri. El nou panorama redundarà en favor dels artistes, indica. Una escletxa que s’obre per a benefici de creadors de territoris petits, com Andorra: “Algun cop m’ho ha dit Carlos Lozano, de Persefone -el coneixes?-, que ‘En el país no nos aprecian tanto pero en Japón somos la leche’ , i això serà el que passi a molts artistes, que podran obrir-se a un públic enorme i trobar el seu nínxol”.

En resum, que aquest mal tràngol també pot tenir alguna repercussió positiva. “Haurà estat una puntada de peu, però una puntada de peu que obrirà portes”, conclou Sorribes. Tant de bo.

Aquest contingut forma part del monogràfic

©2021 Portella. Tots els drets reservats
Amb el suport de: Govern d'Andorra
Revista associada a: APPEC