Orella i pas insomnes

Una de les moltes coses que em sorprenen de la personalitat de Joan Vinyoli és que va dedicar tota la seva vida a la poesia. A diferència d’altres autors, ell es va especialitzar en el vers. S’hi va concen­trar d’una manera gairebé obsessiva, per­què era conscient que aquesta és una feina molt seriosa, que demana unes grans dosis d’intensitat (i fins i tot d’exclusivitat). Va traduir Rilke, que és, juntament amb Car­les Riba, una de les seves figures tutelars, i la seva influència més fonda. I va escriure disset llibres. Disset llibres que conformen l’excepcional relat líric d’una existència apassionada i, algunes vegades, també tor­turada (perquè la recerca de la bellesa i de la veritat sovint pot tenir, també, aquesta conseqüència). Per a ell, la poesia va ser un mètode de coneixement, o d’exploració, del món i d’ell mateix. Una via per a la investigació: la de la realitat física i la de la metafí­sica, la del somni i la de la vigília.

Ens podem preguntar: qui era Vinyoli?, qui­na era, i continua sent, la seva singularitat com a autor líric? Al meu entendre, hi ha poetes d’un llibre, d’un llibre rotund i bell.

Vinyoli, al mig, al cim del Pedraforca, l’any 1943. Fotografia: Fons Joan Vinyoli, Arxiu Comarcal de la Selva.

N’hi ha que seran recordats, sempre més, com a autors d’un poema cèlebre. Vinyoli és poeta de grans llibres, creador de grans poemes que formen part d’aquests grans lli­bres. I és, també –i això s’agraeix molt, en l’època del Twitter–, autor de grans versos que integren aquests bells poemes que fan part de grans llibres, i són versos que constitueixen autèntiques fiblades de sentit. “T’adoro/ fins l’esquelet”, diu en un poema. “M’he desullat de tant mirar­te”, ens asse­gura en un altre. Vinyoli és un poeta d’una enorme utilitat: sempre hi ha alguna circumstància de la nostra existència, ja sigui joiosa o trista, dolorosa o plaent, que troba suport en els seus versos.

Hi ha un poema de Llibre d’amic que em sembla fascinant, pel que diu i, encara més, pel que insinua. Vinyoli ens va adver­tir que aquesta era una obra sobre l’expe­riència mística, religiosa. La grandesa d’alguns dels poemes del llibre, però, és que tant es poden referir a un Amat transcen­dent, a la manera del de Llull, com a un altre de més terrenal:

Vàrem emprendre un llarg, difícil,
perillós camí. I estimàvem les coses
—fossin neu o fang,
rosada o constel·lació.
I les fèiem nostres per causa
de l’amor que ens havia ensenyat com anostrar-les.

Fixem-­nos en la bellesa i en la veritat que proclamen aquests versos: el camí és “llarg, difícil i perillós”. Però és que es tracta del camí de l’aprenentatge, aquell al qual no po­dem renunciar, el camí que ens permet tenir accés a la realitat, a les coses “que estimem”, diu ell. L’espectre és ampli, i va de la neu pura al fang impur, de la rosada que ens hu­miteja el dit quan collim una herba de bon matí a la llum de les constel·lacions, aquella claror que ens fa estremir, com al poeta Leo­pardi, amb la seva llunyana i, tanmateix, tan sentida fondària. Aquest poemet metafísic de Vinyoli ¿no pot ser llegit de més d’una manera? I tant que sí! I això passa no única­ment amb els seus poemes místics o metafí­sics, sinó també amb molts altres…

Fons Joan Vinyoli, Arxiu Comarcal de la Selva.

Vinyoli va parlar de Déu i de l’absolut, però també de l’amor i del sexe, del menjar i del beure, dels amics i de l’absència, del plaer i del gaudi, de la por i de la soledat. És la poesia dels ressons profundament humans, la del foc i l’aigua. “Sóc home sol”, va deixar dit en un vers molt conegut. Un home sol, potser sí, que se’ns fa commovedorament pròxim, de vegades estremidorament prò­xim amb els seus versos.

En el seu últim poema publicat, Vinyoli ens parla d’un àrid hivern, d’una sensació de confinament que ja no pot vèncer. L’únic que l’escalfa és la memòria (“la salamandra dels records, que tira bé”). Però les imatges que produeix aquell fum no són, precisa­ment, gaire falagueres. Fins que ell, meta­morfosat en una cambra plena de mals en­dreços, ens revela l’essencial:

Que un dia algú
va entrar-hi brusc, transfigurant-la tota
i amb tanta llum que vaig quedar-me cec,
però vident d’alguna cosa certa,
certíssima:
estel fix mirant-me fit
en la foscor.
D’ençà d’aquell excés
totes les coses se’m canvien sempre
en altres de millors, insòlites; si rocs,
en diamants; si didals, en campanes
tocant a festa; si agulles de cosir,
en parallamps d’acer, si cavallets de fira,
en constel·lacions.

Aquí, amb aquests versos, Vinyoli va deixar escrita la meravella poètica. Va reflexionar líricament sobre la seva “alta”, sofisticada, “transformació”: el didal que enclou la cam­pana tocant a festa; l’agulla de cosir que es­devé un parallamps d’acer. Però si aquesta poesia passa com a valuós testament poètic és, sobretot, pels últims versos, esperançadors, magnífics:

Tant és així que l’àrid
hivern amb què s’obria aquest poema
ha esdevingut, en fer-lo, fèrtil juny
feliç, afirmatiu, il·limitat,
i tot el blat es torna pa de vida.

El blat es torna pa de vida com els cavallets de fira es tornaven constel·lacions. La pa­raula convertida en fecunda poesia. Que ben tancada, tota una obra! La d’aquell que, en el poema inicial d’El Callat, va dir d’ell mateix, ben oportunament: “mes ara sóc orella i pas insomnes”.

Aquest contingut forma part del monogràfic

©2021 Portella. Tots els drets reservats
Amb el suport de: Govern d'Andorra
Revista associada a: APPEC