Paraules per al Pere Cavero Muñoz (1954-2021)

Pere Cavero en un acte de la SAC al Consell General
Fotografia: ©Consell General / Eduard Comellas

Al Pere feia molts mesos que no el veia, que no coincidíem enlloc. Una de les conseqüències d’aquesta maleïda pandèmia que ens està fent més asocials, orcs i porucs. Vaig saber que havia estat ingressat a l’hospital i després a la residència recuperant-se d’una afecció, però no pensava pas que em trobaria escrivint una nota de comiat. Vaig rebre la trista notícia de la seva mort per una companya de l’Arxiu Nacional i vaig recordar-lo de camí cap a l’Arxiu amb la seva inseparable pipa.

El vaig conèixer el 1982, quan era professor d’història andorrana al Col·legi Sant Ermengol. Com als meus companys, em va fer estimar la història i institucions d’Andorra amb la seva (manllevo les paraules d’un amic i company d’escola) “peculiar” forma de relatar els fets, amb la seva opinió prudent, a voltes incisiva i no mancada d’ironia, però que no et deixava indiferent.

La seva vida va estar sempre lligada a la docència de la història i a la seva divulgació impulsant el Comitè Andorrà de Ciències Històriques (sense continuïtat) i ocupant-se de la secció d’Història de la Societat Andorra de Ciències així com de la coordinació de la revista Papers de Recerca Històrica.

Una persona compromesa amb la cultura i un company lleial que no faltava mai a la Diada d’Andorra a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada de Conflent, ni a les  Trobades culturals pirinenques i a les moltes activitats organitzades per la SAC i Àgora cultural. La seva especialitat era la història contemporània. El seu treball el trobem dispers en articles i publicacions que bé podria reunir-se en un volum com a mostra de gratitud pel treball de quaranta anys de docent i investigador.

Del Pere m’agradava la seva honestedat, intel·lectual i personal, la seva discreció i modèstia, la seva memòria prodigiosa i la seva saviesa. Potser aquesta modèstia va ser la culpable que li va impedir escriure més, la por a deixar-se alguns aspectes, de no aprofundir suficientment… No ho sé, però el que sí que sé és que va dedicar moltíssimes hores a consultar en centres d’arxiu, a Andorra i a l’estranger, fons documentals contemporanis, atresorant dates, fets i personatges. El recordo buidant els llibres del Consell General i com feia anotacions amb una fina i pulcra cal·ligrafia. Crec que coneixia millor que ningú el seu contingut i que si hagués estat necessari hauria pogut reproduir, mot per mot, el que contenien.

Els darrers anys, se’l notava més cansat i, malgrat disposar de més temps atesa la seva recent i merescuda jubilació, les visites a l’Arxiu s’anaven espaiant en el temps. Potser ja tenia tot el que necessitava. Em sap greu no haver insistit més a dir-li que ara sí, era el temps d’escriure i compartir el fruit de tot el seu treball. La darrera vegada que vaig gaudir de les seves oportunes i intel·ligents reflexions va ser l’octubre del 2017 en la Jornada de debat sobre l’estat de la recerca històrica a Andorra i la seva difusió organitzada per l’Arxiu Nacional a la Farga Rossell.

En paraules de l’estimat i enyorat historiador Josep Fontana, el Pere és “qui coneixia millor el mapa” de l’evolució de la societat andorrana actual, “qui sabia la mentida dels signes indicadors que marquen una direcció única i que podia descobrir el rastre dels altres camins que conduïen a destins diferents, i potser millors, és a ell (a l’historiador) que toca, més que a ningú altre, de denunciar els enganys i tornar a revifar les esperances de començar el món de bell nou”. Estic convençuda que el Pere estava més que preparat per fer-ho, però la seva delicada salut no l’ha acompanyat i ens ha deixat amb la mel als llavis, en aquest apassionant viatge que és la història.

El Pere ha estat per excel·lència “el professor de la història contemporània d’Andorra” i mestre dels que han continuat i continuen en aquesta tasca.

El Pere se n’ha anat sense fer soroll, amb la mateixa discreció i bonhomia amb què cada matí entrava a l’Arxiu Nacional, ens donava el bon dia i es dirigia a la sala de consulta. Pere, malgrat que a la retina de molts de nosaltres continuaràs assegut a la teva cadira amb el cap immers en lectura dels documents i en els teus pensaments, et trobarem molt a faltar.

©2021 Portella. Tots els drets reservats
Amb el suport de: Govern d'Andorra
Revista associada a: APPEC