Passejant pel Jambo

Voltar pels escenaris del Jambo Street Music Festival és sinònim de xopar-se d’escena musical andorrana, entesa no com una moguda autòctona que implica una manera de fer i un so determinat i representatiu, sinó com una col·lecció de preciosos supervivents, músics de cor i ànima, apassionats més enllà dels límits obvis de certs esnobismes institucionals o de certa indiferència classista. Fa referència als grups i artistes que s’atreveixen a fer música al nostre país i que no pertanyen a enlloc, però que busquem emmirallar-se en tot el que els agrada i els motiva. Mai l’escena del país havia estat tan atapeïda de presència i qualitat; tantes bandes i propostes i amb tant criteri.

Assegut al Jambo escoltant algú enredat en una versió de Dylan, em veig a mi mateix fa una pila d’anys assegut a Casa No-No de l’Aldosa escolant aquesta mateixa tonada cantada pel Mike Thompson, un paio que un bon dia va aterrar a Andorra amb la seva guitarra. En Mike es va convertir en una mena de visita obligada i va ser força la gent que corejava les seves versions de Dylan, Cat Stevens o Neil Young. I em ve al cap la primera banda andorrana que recordo, els BFM. Amb un deix stonià evident, els Bazán, Flecha i germans Medina ens feien tenir present que sí que era possible al nostre país pujar dalt d’un escenari i fer rock’n roll. Alguns ja ho havien fet abans, i així ho vam fer uns quants temps més tard.

Penso també en les llargues improvisacions dels Trànsit, la banda dels germans Guerra -el Migue i l’Antonio- i l’Agustí Compte, a cavall entre el rock i el jazz. I qui no té al pensament la sala de festes d’Escaldes, un temple on actuaven els d’aquí i els de fora, on vaig tocar blues en públic per primera vegada, i on vaig veure i escoltar Tino Casal i Sleepy Labeef, entre d’altres.

Passejant pel Jambo la música em porta bons records, i em demano si alguna de les bandes actuals és conscient del que nosaltres vam viure, del que passava musicalment a Andorra tres dècades enrere.

Imagino que d’aquí a trenta anys al panorama del moment tampoc ningú serà conscient del temps passat. I segurament és millor així, sempre sotmesos a una tabula rasa, sempre sense saber què tocarem i com sonarem, o quin tipus de públic cohabitarà amb el que sona.

Va arribar la dècada dels vuitanta i amb una colla de gent vam crear Fokyllokys 6002 i, poc després, Quattro. Tot va començar en la inaguració del Col·lectiu d’Activitats del Comú d’Andorra la Vella, sota la plaça del Poble. Allí ens trobàvem un grup d’amics i coneguts per rascar la guitarra i intentar versionar Joy Division, Dire Straits o els Purple i Zeppelin. També Tequila o la Bamba. Allí ens vam ajuntar el Matute, el Jan Cartes, el Paco Bogas, el Charly Rossell, el Mark Dannau i d’altres que s’hi deixaven caure de tant en tant.

D’un any a l’altre vam aprendre molt de música i del que significa formar part d’un grup. En aquell temps vam compartir escenari, material, coverses i birres amb els We Don’t Know dels germans Llauradó i el Jordi de Miguel, i amb la banda dels germans Marsal i el Michel Paris. I alguna més que no recordo. I vam ser testimonis de com el Xavi Dalleres musicava i cantava els poemes del seu germà al més pur estil Nova Cançó.

Aquella va ser l’època del primer Sarau, organitzat per la conselleria de Cultura, on ens vam aplegar els qui aleshores fèiem música, teatre o animació de carrer. Va ser una època moguda, fresca, heterogènia i força creativa. Pocs anys després tot es va potenciar i va deixar a la vista un bon grapat de bandes i una florida diversificació d’estils. L’inici d’un canvi en tots els sentits, una generació de músics i projectes que prenien forma d’una manera més contundent i consistent, més d’acord amb el que passava fora d’Andorra. La gent s’agrupava no només per fer rock o el que fos, també ho feia perquè tenia ben clar el que volia fer. Se sentien plenament identificats amb el que pregonaven. O aquesta era la sensació que jo tenia. L’època d’un nou rock urbà, del grunge, del metal, de l’electrònica i més…

Els Arkham d’en Jordi Gorgues marcaven el camí a les formacions de metal que poc a poc anirien apareixent. Els germans Llauradó, amb el David Micó, s’aventuraven amb V Columna, i al mateix temps apareixia el single “Made in Andorra” amb els guanyadors d’un concurs de bandes: Presence, Drac i Strawberry Jam van ser-ne els guardonats, però hi va haver molts altres vencedors sense podi. Hi havia grups com Zilder, Smirna, Rigor Mortis, Awake, The Axle, Broncobilly’s, Profanation o Abbadie 500, entre d’altres.

Bandes seminals, un dia hi eren i l’altre es convertien en un nou projecte. Bandes creades per dues generacions de músics que continuen evolucionant i creant propostes. Esmento Oriol Vilella, Jacob Díaz, Xavi Bartrina, Lluís Cartes, Toni Mestre, Roger Casamajor, Migue Guerra, Òscar Llauradó, Edu Cabrera, Ishtar Ruíz, Landry Riba o Fano Pallarès, i paro, perquè la llista és molt llarga. D’aquest brou de cultiu han sorgit projectes de clar ressò fora del nostre país, com Hysteriofunk i sobretot Persefone. I queda molt per escriure.

Passejant pel Jambo veig les cares d’ahir i les d’avui, i miro de comprendre el pas del temps i de com l’autèntica realitat ha anat configurant l’escena andorrana: la mestissa, la tenaç, la menystinguda, la indiferent, la veraç.

Aquest contingut forma part del monogràfic

©2021 Portella. Tots els drets reservats
Amb el suport de: Govern d'Andorra
Revista associada a: APPEC