Patxi Leiva: pop-rock

Patxi Leiva ho ha deixat tot per dedicar-se a la música. Treballava a la construcció fins que va sentir “la crida”. Així ho expressa, confessant que ha hagut de renunciar a moltes coses. “Ara no visc, sobrevisc”, però fent realitat un somni.

Patxi Leiva. Fotografia: Eduard Comellas.

El cuquet per la música li ve de petit. “Hi tenia facilitat”, diu, i als tretze anys els seus pares li van comprar un teclat, un Casio; després va arribar-ne un de més gros i va començar a tocar amb un grup de versions. Cansat de l’aparatositat de transportar el teclat, es va passar a la guitarra, que li permetia més llibertat.

Explica que els seus pares “eren xurrers, viatjaven molt per les fires i els músics de les orquestres em feien pujar a l’escenari: “¡Que salga el churrero!’ cridaven”.

És de Reus i va arribar a Andorra fa divuit anys. Al cap de poc temps va formar el duo Zipi-Zape amb Gerard Sánchez, amb qui van fer més de 120 bolos en un any. El 2010 va conèixer Pep Sala i va enregistrar al seu estudi el primer disc en solitari, Mi cabeza desordenada, amb què va començar a recollir èxits.

Va arribar a tocar a Rússia dues vegades el 2012, la segona amb una gira de set concerts. Més tard va aparèixer AND, un àlbum enregistrat en directe durant un concert a Escaldes-Engordany.

En tot aquest temps no ha parat i ja prepara el tercer disc, on inclourà el seu tema de més èxit, “El Ritmo”, conegut per la famosa tornada de l’eo oh eh oh i un moviment de mans pensat perquè les persones en cadira de rodes puguin seguir-ne el ritme. El va compondre per a l’Associació Catalana de l’Esclerosi Múltiple i el va presentar a l’Esclerock 2011, al costat d’Els Catarres, Gossos i La Pegatina. Al projecte s’hi van sumar els ara exjugadors del Barça Víctor Valdés i Thiago Alcántara, que van voler col·laborar apareixent també al videoclip. Aquest any ha tocat al Liceu en el marc del mateix projecte.

Vol anomenar el nou disc Alea jacta est (la sort ha estat tirada), un títol que escau perfectament a la seva situació actual. El treball arriba amb retard a causa “d’una mala experiència”. I mentrestant toca allà on pot perquè “picar pedra funciona”. “Sóc una persona de carrer, d’anar amb la guitarra i tocar on sigui”, sosté. Una filosofia que l’ha fet dormir “un dia en un cotxe i l’endemà en una suite” i per la qual ha arribat a fer milers de quilòmetres tot i perdre-hi diners i tenir la guitarra foradada.

Aquest contingut forma part del monogràfic

©2021 Portella. Tots els drets reservats
Amb el suport de: Govern d'Andorra
Revista associada a: APPEC