Pedra, paper, tisora

“Nineta”. Fotografia de Laura Gálvez-Rhein (Catalunya, 2022) ©

Pedra

Retrat de família

M’afirmo i servo intacte l’alt subjecte

ressort clànic d’amor. I amb l’objectiu

enfoco el positiu i el negatiu

i exposo tota causa i tot efecte.

Retrato allò perfecte o imperfecte,

el caos i l’ordre, el niu i el seu caliu.

I el fred intens que priva de l’estiu

del cor quan hi ha raons o escàs afecte.

Remots passats i noms de la vigília

enquadro amb els nous brots sense mancança.

I acciono el percussor quan fòbia o fília

fraccionen la instantània amb versemblança.

Rutila a l’arca l’àlbum de família.

Memòria impresa. Fotos d’una aliança.

Contemplant la meva vida

Abraço amb la mirada panoràmiques

diverses quan duplico el punt de vista

dels meus ulls. I estudio les dinàmiques

internes que somouen a l’artista

egoista si contempla amb un sol ull

el món. Miro endins i miro enfora,

observo en l’albaïna i el traüll

efectes de la causa transmissora

dels signes i senyals de magnituds

audibles. Com l’oratge es filtra al blat,

m’escolo a contemplar les consuetuds

tribals, m’il·lustro per treure’n l’entrellat,

i guaito en els meus fets exactituds

que expressin si he embassat o he progressat.

Glòbul d’aigua

Abisme sobre abisme acaramulla

l’essència que m’és pròpia els escenaris

subtils que s’interposen onsevulla.

M’empleno si els estats estacionaris

retenen ma presència fins al límit

dels solcs i els orificis de la terra,

i em vesso inicialment per la vall tímid.

Als ràpids cerco pau en peu de guerra,

l’amor en els meandres; a les aigües

ambigües busco el pou de la saviesa.

I als mars de sort incerta amb fluïdesa

dissolc el meu corpuscle amb morts exigües.

Als núvols m’evaporo

i la infantesa retrobo quan em ploc des de l’altesa.



Paper

Un mot s’ha alliberat de la ploma

Un mot ha capgirat impediments.

Silenci esquarterat. Trenc inefable.

Blau foc, ara espurneja pels segments

més ínfims el morfema inqüestionable.

I als caires hi verbera un victoriós

dibuix que dreça el traç amb recta línia

del blanc d’un full que timbra el misteriós

gargot, i injecta el so a la veu sanguínia.

I mentre un sol vocable s’allibera

com gota que s’esmuny del fals encís

de tintes atrapades al matís

i gica antics espais rera l’esfera,

uns altres mots crepiten la ranera

de mort. I així ix l’oda del tamís.

Sonet a l’alba d’un poema

Alguna cosa ferma es desprèn ara

dels foscos horitzons, tinta el relleu

i quasi escriu la forma, amb el traç breu

del sol quan ix i guixa amb sa llum clara

els àpexs careners. I alguna cosa

subtil com aiguaneu plou per la ploma

i adolla uns nous sentits al ranci idioma.

Amb negre sobre blanc fila i composa

la gràcia i senzillesa de l’abstracte,

i inspira i asserena al foll raptor

de mots que utilitza l’artefacte

metòdic del poeta. Com l’autor

que porta al seu humil farcell el tacte

dels versos i els redacta en el lector.

Autoretrat d’un poema qualsevol

Visible i invisible amb vents ponents

penetro als teus espais salvant distàncies

tangents. Em valc de mags i d’astrugàncies,

de bruixes, sacerdots, xamans i ungüents.

Em valc de les paraules infreqüents,

dels versos genuïns i altres substàncies

seguint el pla establert. I amb quiromàncies

descric el que jo veig, poso els accents,

mesuro la sintaxi i el sintagma,

exploro els mots vivents dels paradigmes,

i escullo d’entre els morts enmig del magma

vocables que assenyalin els estigmes.

M’exposo amb el morfema al diafragma

de càmeres lectores dels enigmes.

Tisora

Ideologia

Construeix la infatigable teixidora

la xarxa osca d’omnívores espècies

i aguaita sota embruixos i facècies

als jaços de l’aïna seductora

que trama per sorprendre’t. La sintaxi

ordida pels seus mots enverinats

deturpa i anihila realitats

i inventa teories amb la praxi

sinistra i enfollida del discurs

fal·laç. Recapta i capta i t’extorqueix,

tant és si ets dalt o baix o ets gris o beix.

I et pren i t’esclavitza usant l’excurs

ventríloc del fenomen mitològic

que idea el teu cervell i el torna il·lògic.

Llegenda del paradís

La ratlla original i inesperada

del traç d’un ignot fat ens partí en dos,

com l’home i dona edènics amb el mos

ofídic. I als reductes de l’arbrada

actuàrem amb guions d’uns personatges

que mai no havíem escrit. Abandonàrem

jardins particulars, vehiculàrem

vells somnis i llauràrem nous llinatges.

Exempts de pensaments sobre futures

collites, i esperant l’anabiosi,

cercàrem manuscrits, literatures,


poemes d’angular metamorfosi,

lectures de versets sense cesures,

la nostra promissió d’apoteosi.



So (net) de primavera

Dels úters de la terra i amb retruny

llunyà d’hivern, s’escolta com espanya

i esclata una llavor càndia i estranya

que alena abans no vingui un altre juny.

El so retenteix net al sòl eixut

o trem amb el nou brot sota la pluja

verídica que cau per la tremuja

de núvols i de vent. I amb el tribut

pagat a les comportes murallades

del burg, la incipient tija s’alça lliure

d’escrúpols. Car les albes estelades

i els glòbuls dels vells rous volen subscriure

el cor de noves plantes germinades

que esmolen falçs i enginys per sobreviure.




**Primer premi del 25è Concurs de poesia Miquel Martí i Pol en la categoria Recull








Aquest contingut forma part del monogràfic

©2022 Portella. Tots els drets reservats
Amb el suport de: Govern d'Andorra
Revista associada a: APPEC