Pep Coll: “Que els meus llibres se’ls mirin els pirinencs”

L’estona del trajecte cap a Lleida l’inverteixo a repassar mentalment la biobibliografia d’en Pep. La formació al seminari, els estudis de filosofia, el coneixement de la llengua i del territori, la seva obra. La majoria el coneixem per les novel·les, però molts adolescents n’han llegit també les històries, i la canalla coneix força rondalles gràcies a la seva tasca de recull de mites i llegendes del Pirineu. Vaig a veure aquest filòsof filòleg etnòleg pedagog escriptor (Ramon Sistac dixit) amb la por del caçador que tem convertir-se en presa.

Un cop a l’estudi de casa seva, per allò que hom ha de començar per alguna banda, la meva primera pregunta té a veure amb el seu àlter ego de caçador d’històries de minairons, bruixes i gats negres. Parlant de gats, el seu ens guaita fixament durant tota la conversa, com si registrés tot el que anem dient.

Pep Coll: En el meu cas la curiositat per l’element mí­tic té molt a veure amb la formació filosò­fica. La filosofia, encara que et faci desen­cantar-­te amb tot, per sort et fa agafar una perspectiva general de les coses. No estàs especialitzat en res, però sí que tens una visió general de la vida humana, de les per­sones i de la societat. I tot plegat potser és el que em va dur a recollir llegendes o mi­tes concrets. No per conservar-­los com una peça de museu, sinó perquè expressen, en clau fantàstica, inconscient o mítica, deter­minades idees generals.

Tot això es deriva de l’interès per la llengua, que m’arriba també després del desencant per la filosofia. Els anys 70 van ser per a molta gent una època de descoberta del ca­talà com a llengua literària. Allò que parla­ves a casa, que semblava que no servia per a res, de cop i volta tornava a tenir prestigi. A partir d’aquí vaig començar a veure que abans d’escriure tocava fer de filòleg, per­què hi havia moltes coses que volia dir per a les quals no hi havia paraules, al dicciona­ri. Allò va ser, en certa manera, la causa que m’interessés pel parlar del Pallars, perquè necessitava saber quines eines lingüísti­ques tenia per escriure.

Txema Díaz-Torrent: De fet, en Pep ha estat professor de llengua i literatura catalanes tota la vida. La feina, em diu, ha estat un bon complement per a la seva activitat creativa.

PC: Combinar ensenyament i creativitat m’ha anat molt bé, perquè això d’escriure és molt solitari, i et passes tot el dia sol. També m’ha servit per conèixer la vida actual, què sent, què pensa la gent jove d’avui, cosa que t’ajuda a conferir una certa vitalitat als relats. Un narrador ha de ser tafaner, ha de posar el nas a tot arreu, i estar amb els alumnes m’ha anat bé, perquè sempre has d’estar molt vital –la vida és allà, a les aules, al carrer, i no a la biblioteca de casa.

A banda d’això, com a narrador, quan mi­res de fer una novel·la, has de posar-­te a molts llocs, i passar molt de temps docu­mentant-­te, no només pel que fa a contin­gut sinó també pel que respecta a l’estil. Això no vol dir que un es torni especialista en res, sinó que el narrador t’obliga a apa­rentar que ets especialista en allò de què parles. Com que vols que el que dius sigui versemblant, has d’imitar l’estil d’uns au­tors, d’una època. Això t’ajuda a fer creïble l’obra per a un lector mínimament exigent.

TDT: I té sentit fer-ho, això, escrivint sobre
el Pirineu? I des del Pirineu?

PC: En general, quan la gent llegeix una novel·la ambientada en un lloc determinat acaba mi­rant-­se aquest lloc de forma més complexa. Per exemple, a partir de Dos taüts negres i dos de blancs hi ha gent que visita el lloc on van succeir els fets. Abans no hi hauria anat ningú, però ara hi ha gent que porta flors a les tombes dels protagonistes.

La intenció principal quan fas un llibre és fer literatura, i que sorprengui, que impres­sioni, per mitjà de les paraules. Tanmateix, en el cas d’aquesta història [Dos taüts…] també vaig voler mostrar una visió realista del moment, sense estereotips ni prejudi­cis. Quan parlem dels anys 40 partim de la base que som a la primera dictadura, i sem­pre queda la imatge que tot era molt estric­te, malgrat que als pobles això era diferent.

A la vegada, la idea d’obertura, d’alegria dels anys 60 (la minifaldilla, el Sis-cents o els Beatles), provenia de les grans ciutats i no tenia res a veure amb la vida als pobles.

A Dos taüts… vaig voler parlar del que passava en un poble concret del Pirineu, i no perquè com a autor ho hagués llegit o m’ho haguessin explicat, sinó perquè jo mateix ho havia viscut. Vaig partir de com jo havia viscut aquells anys, que no van ser iguals per als habitants d’una gran ciu­tat. Això m’ajudava, també, a posar-­me a la pell dels personatges, i és per això que la història que surt en aquest cas és molt diferent de l’oficial.

TDT: I tot plegat, al servei (si és que cal) de què?

PC: Hem de pensar que fa anys, amb les prime­res generacions alfabetitzades als pobles, tot el saber tradicional es menyspreava i es considerava propi d’ignorants, d’analfa­bets, i per això no s’explicava a les escoles. Ara, amb tota la feina que s’ha fet amb la canalla, per mitjà de les rondalles, de les llegendes, aprenen que tot aquest llegat té un valor, que ells tenen unes arrels pròpies que no s’han de menysprear.

L’interessant és que els meus llibres, que parlen del Pirineu, se’ls mirin els pirinencs. Si això ha de servir per mantenir vius els mites, les històries personals, d’alguna ma­nera la meva feina haurà estat útil. També és necessari que ho conegui la gent de fora, però el que té sentit de veritat és que els mateixos pirinencs valorin el seu llegat. Això és important, per al territori.

TDT: Amb aquesta voluntat d’en Pep s’acaba l’espai que puc dedicar a aquesta entrevista. Llàstima no haver seguit enregistrant. L’estona que seguim parlant donaria per omplir força més planes. Com si haguessin llegit els meus pensaments, en Pep i el seu gat semblen creuar-se una mirada còmplice. Quan l’escriptor m’estreny amb força la mà, el marruix em dispensa un somriu-re carrollià que roman suspès a l’aire mentre la resta del felí s’esmuny fora de l’estudi. Amb els seus gestos em fan entendre que no cal patir perquè la nostra trobada caigui en l’oblit.

Aquest contingut forma part del monogràfic

©2021 Portella. Tots els drets reservats
Amb el suport de: Govern d'Andorra
Revista associada a: APPEC