Ple de muntanyes

L’arrel de la poesia de Vinyo­li hi ha una extraordinària comunió amb la natura. Després, la seva personalitat vita­lista i anhelant el portarà a escriure uns poemes lluminosos i commovedors, on el lector trobarà companyia i refugi però, so­bretot, indagació en els misteris de la vida.

El primer vers de l’obra canònica del poeta Joan Vinyoli (Barcelona, 1914­1984) ja ens avisa: “I la natura em crida”. Es referia, en aquest poema, a la natura dels estius de la seva infantesa a Santa Coloma de Farners, on els camins, la riera, els gorgs, els boscos d’alzines sureres, el rocar i les muntanyes de les Guilleries, en el seu esclat lluminós i estival, li havien propiciat la descoberta de la poesia, en íntima comunió amb la natu­ralesa. En la seva obra hi trobem, més en­davant, una altra crida, la del mar, suscita­da pels estius de l’edat adulta a Begur:

“Jo no sóc més que un arbre que s’allunyà del bosc cridat per una veu de mar fonda.”

En realitat, aquestes dues crides conflueixen en la perillosa crida de la paraula poètica. I és que Vinyoli va ser un home cridat a ser poeta, diríem que condemnat a ser­-ho en obediència a l’acompliment d’un destí al qual es va lliurar en una extraordinària combustió vital. Ho resumeixen molt bé aquests versos del poema “El meu fat”:

A l’alba
cantaré la nit del cor.
Dir només la veritat
sobre la vida i la mort
és el meu fat.
Ai, alba.

Però aquesta comunió del poeta amb la natura, més enllà dels estius iniciàtics de Santa Coloma i els més tardans de Begur, aviat va trobar un escenari molt propici en les muntanyes del Pirineu. La primera no­tícia que en tenim data del juliol del 1933, en una excursió precisament a Andorra.

Vi­nyoli tenia dinou anys acabats de fer i en una postal escrita a la família el 16 de juliol diu que l’endemà aniran al port d’Envalira, a més de 2.000 metres d’altura, amb la in­tenció de plantar-hi la tenda i accedir, des d’aquí, a les muntanyes altes.

D’aquesta excursió en queda una fotografia molt re­presentativa, on veiem el poeta, dempeus, amb una cigarreta als llavis i més atent a la llunyania que a la càmera. Mentrestant, els amics jeien es tirats davant la tenda. Podem suposar que durant les gairebé dues setmanes que va durar el campament van fer molts cims d’aquest entorn. La colla d’amics, pocs mesos abans, havia fundat una mena d’agrupament excursionista. Fins i tot s’havien compromès a respectar uns estatuts, la base segona dels quals deia: “La finalitat de l’agrupament és l’elevació moral i el perfeccionament físic dels seus components pel bé de la pàtria i d’ells.” Es tractava, doncs, del creixement personal de l’individu però sense oblidar la pertinença al col·lectiu o pàtria.

Joan Vinyoli (dret), de campament a Andorra, estiu del 1933.
Fons Joan Vinyoli. Arxiu comarcal de la Selva (ACSE)

En aquest moment, ja havia escrit alguns poemes però encara no havia descobert la seva vocació, l’indeclinable lliurament a la poesia i l’ímpetu interior que el portarien a desenvolupar un projecte líric amb l’objec­tiu d’assolir l’anhelada “vida més alta” que podem entendre com el desig d’accedir a un estadi de vivència fisicoespiritual plena.

Després de la guerra tornem a trobar refe­rències a ascensions a les muntanyes més altes del Pirineu, sempre a l’estiu: el Mon­tardo especialment (hi va pujar fins a tres vegades), l’Aneto, el Nou Creus, el Salva­guàrdia i probablement també va pujar el Bessiberri, la Tossa d’Alp, el Puigmal… Per a la resta de l’any quedaven les excursions a les altres muntanyes del país, més baixes: Pedraforca, Montseny, Cingles de Bertí…

Podem dir que Joan Vinyoli ha estat el poeta català que, després de Verdaguer, ha pujat més muntanyes. I, sens dubte, és un dels poetes en què es troba una comunió amb la natura més forta i radical. Molts anys més tard, quan voltava els seixanta i les excursi­ons quedaven enrere, aquesta vivència en­cara es mantenia viva, i en el poema “Amb gavardina grisa” del llibre Vent d’aram es­crivia el vers que ho sintetitza tot: “Estic ple de muntanyes”.

Certament, tal com deia el seu amic i com­pany d’excursions Josep García López:

“El transfigurava la muntanya; hi trobava un lloc ideal per a la vida interior.”

I se’n sen­tia ple perquè en elles, en la seva virginitat, hi havia pogut copsar alguns dels batecs més poderosos de l’experiència humana. La puresa del paisatge en absència de la intervenció humana, la solitud acompanya­da de l’expressió més austera de la natura, els crepuscles que suggerien “l’èxtasi vespral” i donaven accés a la porta de la nit i a l’encesa de les constel·lacions, els abismes orogràfics, les carenes per on transitar amb vistes il·limitades, els llacs d’aigües quietes “on banyar­s’hi és bo” –com havia dit referint­-se als llacs de Colomers, d’Ubago i de Ratera– i, en definitiva, la contemplació de la bellesa natural en el seu màxim ex­ponent, eren vivències que el guiaven en la seva indagació humana i li desvetllaven un sentiment d’enyorança d’eternitat.

Aquesta indagació apuntava sempre al sen­tit de la vida i, per tant, als orígens. I la muntanya li proporcionava un model natu­ral per a aquesta recerca. Era la muntanya creadora de vida del poema “Muntanyes”, també del llibre Vent d’aram:

Quantes fonts
brollaven de les serres i creaven rius!

I l’experiència d’aquesta natura, tan radical i extremada, havia conduït el seu pensa­ment líric cap a un panteisme existencial: tots som part constitutiva del cosmos. Ho expressa clarament en el darrer vers del po­ema “Vindrà la mort”, escrit poc abans de morir: “La mort és purament un canvi més”. Per això, en els seus poemes hi trobem so­vint un impuls per dissoldre’s en algun ele­ment de la natura. En aquests versos del poema “Bon pensament del vespre” és el paisatge de l’alta muntanya el que interio­ritza i en el qual es despersonifica:

Sóc una cleda en el serrat,
sota el vent de l’altura,
sóc el planell arran de l’espadat.

I és que els versos de Vinyoli fan tremolar el lector davant els misteris vitals i l’ajuden a redimensionar la pròpia experiència de la natura i, amb ell, podrà sentir córrer la saba dels arbres, escoltar els crits de les fulles com despunten i, sobretot, acompanyar les coses a florir. A penetrar, finalment, en un “domini màgic” lluminós i commovedor.

Aquest contingut forma part del monogràfic

©2021 Portella. Tots els drets reservats
Amb el suport de: Govern d'Andorra
Revista associada a: APPEC