Polonesa de Chopin

A la botiga del Sr. Maurici, un antiquari tan singular com qualsevol de les peces de la seva botiga, hi entràvem enriolats i ell ens saludava aixecant dos ulls vius per damunt de les ulleres. Era l’hàbitat on la nostra imaginació volava: en Ferran agafava un bastó amb el puny d’ivori i es comportava com un gentleman anglès, jo encenia una gramola i em bellugava a ritme de charleston… El Sr. Maurici no podia evitar un mig somriure còmplice. El seu savoir faire d’antiquari li impedia unir-se a la gatzara però sovint li enxampava un esguard enaiguat i melangiós: quin munt de secrets devia servar dins la clepsa! Un dia, vaig descobrir en un joier de ceràmica un meravellós collaret de perles. Me’l vaig emprovar. El mirall es liquà i el meu reflex s’allunyà fins a fondre’s. Aparegué la imatge d’una noia de vestimenta negra amb una mantellina blanca i un elegant fermall daurat. Tenia un posat afable, reposat però senyorial. Feu el gest perquè m’hi apropés. Quan vaig ser a frec de mirall, xiuxiuejà: “Els objectes al lloc on han estat sempre hi tenen les arrels!” No vaig comentar-ne res ni al Ferran ni al Sr. Maurici.

L’endemà era el meu aniversari i vam sortir a sopar. Després de les postres, damunt la taula, una capseta d’embolcall familiar fet pel Sr. Maurici i a dins el collaret. Temps després, el Ferran em va comunicar que anava a estudiar als Estats Units. No vaig ser conscient de la fragilitat de l’ànima fins que se’m va esbocinar i vaig acceptar l’oferta de l’Aina d’anar a passar la revetlla de Sant Joan a Ordino.

L’encant d’aquelles muntanyes em fascinà. D’excursió al Casamanya la vista era esplèndida. Gaudia emboscant-me i esdevenint transhumància d’aquelles valls. L’Aina m’explicà que antigament els joves de la vall, quan s’apagaven les fogueres, recollien herbes remeieres a partir de les dotze, perquè era la nit de les bruixes! A la tarda, vam visitar la Casa Museu d’Areny-Plandolit. En una de les sales hi havia un retrat de la noia que se m’havia aparegut a la botiga del Sr. Maurici! El terrabastall d’un tro atzagaià la calma. Una senyora de cabells cendrosos, recollits i vestida com un corb negre em sotjava des d’un altre dels retrats. Vaig apressar el pas per encalçar el grup: eren a la cuina. Una intensa olor de farina de blat i d’herbes m’omplí els narius i la cadira de boga que hi havia prop del foc a terra es balancejà. La guia va fer-hi una mirada de gairell però continuà la visita. En una de les sales, un piano amb canelobre per il·luminar la partitura em va embadalir i el grup passà a la sala següent. Les tecles es van accionar soles i el canelobre es torçà lleument cap a la dreta: s’obrí un calaixet amb un paper groguenc a dins. Vaig agafar-lo furtivament i me’l vaig amagar a la butxaca. De seguida aparegué la guia, que em demanà que no m’entretingués. Adreçà un gest inquiet cap al piano i m’assenyalà l’estança següent. Un cop a casa de l’Aina, vaig esquitllar-me a l’habitació. El paper era escrit amb una cal·ligrafia exquisida:

El que ara escric va ser estripat del meu llibre per l’alenada de la por. Quan vaig tornar a l’escenari de l’última cita amb el Ventura buscant el tacte calent de les seves petjades sobre l’escullera, per veure com l’estela del meu cor desapareixia sense deixar rastre, el xiscle impotent d’una gavina va retrunyir-me les temples i vaig abandonar el meu cos feixuc convertit en roca. Surava com una gavina més, obria la boca però el xiscle em quedava retingut a la gola, boquejant com un peix fora de l’aigua. La manca d’oxigen ennegrí el cel com si algú hagués bufat el ble de la meva existència. Sumpta! Una veu llunyana em cridava. Quan les meves parpelles s’alçaren de nou la figura de pell bruna del Ventura duia l’esglai dibuixat als ulls. Havia emprès el vol de les gavines com en les trobades al terrat del seminari? Vaig apartar-li el ble de cabells bruns que li queia sobre el front: de nou el pou dels seus ulls! Com després d’una tronada al cap de la muntanya, una llàgrima vessava d’aquell immens pou que ara sí em mirava: Ventura! Vaig agafar-me al seu coll. Em dugué en braços i em ficà dins d’un carruatge.

En Ventura semblava un altre. Tenia el rostre encès i als ulls li lluïa una fosca llòbrega fins ara desconeguda. Vaig recolzar el cap damunt el seu pit: el batec del seu cor enfollit m’estremí. El trajecte fou ràpid. En Ventura tragué una clau del butxacó de l’armilla i agafàrem un ascensor envitrallat. S’obrí la reixa de la gàbia i vam entrar en un pis. Ens endinsàrem cap una cambra amb un llit encoixinat i em diposità damunt. Desaparegué en la foscor, quan retornà començà a sonar Chopin. Els seus ulls d’isard em fitaven posseïts. Altre cop la música colpejant-nos amb la força de les onades. Vaig aferrar-me a les seves espatlles i un bes desbordà les aigües del riu de la Vall. Rodolàrem pel jaç com pels pendents del Casamanya. La pell ens cremava al tacte dels dits. Les notes de la polonesa ens guiaven amb la intensitat folla de l’esclat dels somnis. Res podia aturar l’embat reclòs, contingut de tants dies, res podia vèncer l’atracció irresistible dels nostres abismes. Esdevinguérem fosos dins la boira humida de després de la tempesta i quan aquesta s’enretirà, descobrí els nostres cossos nus i abraçats, entrellaçats com les heures. Vam trobar-nos com ho fa l’onada amb el penya-segat, com esclata el llamp dins la tempesta. Fou la nostra manera de rebel·lar-nos. Vam ser l’un de l’altre perquè així ho volíem. Finestres enfora no havia canviat res però nosaltres ja no vam ser mai més els mateixos… No sé com, però sé del cert que l’àvia Rossella n’estigué al corrent i crec que això li corsecà l’entranya com a mi m’endolà el seu ramet d’alfàbrega. Li he demanat a la Marieta que desi l’escrit al secreter del piano, perquè el territori de la memòria abraça allò que hem viscut, però també allò que hem desitjat viure.

Sumpta d’Areny-Plandolit i Plandolit”

Pensant en la Sumpta em devia adormir i un somni molt estrany colpí la placidesa: una senyora demanava insistentment que collís alfàbrega, jo ho feia i aquella herba creixia i creixia, perdia l’alè i m’ofegava… Vaig demanar a l’Aina què en sabia, de l’alfàbrega. Segons ella, es podia usar culinàriament però mai regalar-la a ningú perquè, des dels seus orígens a l’illa de Creta, simbolitzava el dol.

L’endemà, vaig tornar a la Casa d’Areny-Plandolit per desar el collaret dins el joier d’una de les cambres: no em pertanyia. La Sumpta s’hi mantenia lligada i era en aquella casa que hi tenia les arrels. Hi ha tant de misteri en els objectes que ens envolten! Romanen adormits però sempre hi ha alguna cosa que els desperta… Vaig decidir escriure la meva història amb el Ferran. M’havien parlat del roc de les Bruixes de Prats, un lloc amagat per fer ungüents i venerar la natura. Vaig anar-hi sola: realment era un lloc tel·lúric. El relat de la Sumpta i el meu van esdevenir flama d’un foc amagat sota les pedres…

De fet, la bruixeria no és més que un gran pou de passions recloses.

Aquest contingut forma part del monogràfic

©2021 Portella. Tots els drets reservats
Amb el suport de: Govern d'Andorra
Revista associada a: APPEC