Recomanacions sumàries per llegir Joan Margarit

Joan Margarit- Fotografia: Manel Gibert.

Primera: Joan Margarit és un poeta total

Hi ha tres classes de poetes: l’acumulatiu, l’arquitectònic i el total. El primer es preocupa més que res pel poema que porta entre mans. El seu objectiu principal és escriure bons poemes, construir bons poemes, d’un en un. Després, els va acumulant fins que arriba a tenir material per a un llibre. El segon és més ambiciós perquè sap que escriure bons poemes és deixar la feina a la meitat. Sap que una acumulació de bons poemes no necessàriament constitueix un bon llibre. El tercer és el més ambiciós dels tres. Ho vol tot. Vol es criure bons poemes. Vol construir bons llibres. I vol anar elaborant, poema a poema, llibre a llibre, una obra general coherent i indivisible. És el poeta total.

La poesia moderna ens n’ha donat exemples i exemplars insuperables: Charles Baudelaire, Walt Whitman, W. B. Yeats, Juan Ramón Jiménez, Ezra Pound, Pablo Neruda…Sense cap mena de dubte, Joan Margarit pertany a aquesta extraordinària família de poetes.

Podem llegir Margarit a partir de poemes individuals, llibres aïllats o antologies panoràmiques, però no l’hem llegit fins que no hem recorregut tota la seva obra, de cap a cap. Precisament, un dels plaers de llegir l’obra del nostre poeta és anar descobrint la profunda coherència i unitat orgànica de tota la seva producció catalana, des de L’ombra de l’altre mar (1981) fins al seu darrer recull, Es perd el senyal (2012). Els poetes totals donen moltíssim als seus lectors, però també exigeixen moltíssim. En definitiva, donen tant com exigeixen.

Segona: Joan Margarit és un poeta de gran subtilesa

En aparença, la poesia de Margarit és d’una gran senzillesa. És directa, franca, càlida, humana, transparent. Més d’un lector s’ha endut la impressió que se l’entén tot. Però aquesta impressió és absolutament falsa. La poesia de Margarit és altament irònica en el sentit que els fundadors del New Criticism donaven al terme. Per exegetes com Robert Penn Warren, Allen Tate i Cleanth Brooks, un terreny important de la bellesa de la poesia consisteix en el joc entre el que diu i no diu un text líric, el joc entre la superfície i les intencions profundes del discurs.

Els poemes de Margarit sempre acaben anant molt més enllà del pretext o motiu inicial. Un poema sobre un petit i insignificant episodi en un capítol de les Històries d’Heròdot, que els filòlegs més especialitzats han negligit durant segles, de sobte es converteix en una visió de l’abús del poder polític i la futilitat de l’empresa humana, tal com passa a “Nocturn a Cirene”, per esmentar-ne un de l’inici de la seva carrera.

“Els ulls del retrovisor”, un poema de la maduresa del nostre autor, pretesament sobre les dificultats de la seva filla Joana per entrar i sortir del cotxe en el dens trànsit del matí, s’acaba convertint en un tractat sobre els valors estètics equívocs del món contemporani. 

Paral∙lelament, hem d’assenyalar l’alta concentració textual dels poemes de Margarit, que sempre són molt breus i rarament passen d’una pàgina de text. Això significa que cada paraula compta, que cada paraula compleix una funció específica en la severa economia del text. Als seus poemes no hi sobra cap paraula i part de la missió dels lectors és anar descobrint el significat ocult de cadascuna. Amb Margarit sempre hi ha més i més. Cal buscar. El lector ha de furgar en el text i furgar en el seu interior.

Tercera: Joan Margarit és un gran poeta de la recepció

Acabem de dir que Joan Margarit espera que els seus lectors acabin furgant en el seu interior, és a dir, en la seva experiència personal, en la seva consciència personal, per acabar d’entendre el discurs poètic fins a les darreres conseqüències. Encara podem anar més enllà i dir que la seva poesia és, al capdavall, un llarg diàleg amb els lectors. No escriu per als seus lectors, però ells hi són presents constantment. Aquest fenomen de la presència constant del lector es percep en un poema tan clàssicament margaritià com “Tors d’Apol·lo arcaic”,  que declara  ober­tament que “Un poema és també un fragment exacte/ que busca amb força ser acabat pels altres.” Per Margarit, els altres són els lectors que acaben completant el text.

Quarta: Joan Margarit és un poeta modern

Moltes persones, fins i tot crítics i acadèmics estimables, estan convençudes que el senyal inequívoc de la modernitat poètica es troba en la dificultat aparent del text. Si el poema es resisteix a la primera lectura, senyal que és modern; si té elements discursius o tipogràfics que atempten contra la tradició establerta, vol dir que és modern.

T. S. Eliot, Ve limir Khlèbnikov, Paul Celan, J. V. Foix, René Char, Eugenio Montale són clarament moderns. En canvi els poetes de figuració més realista, més adscrits a la tradició, més aparentment comprensibles, no poden ser moderns. Se’ls considera una anomalia premoderna. Poetes com Robert Frost, Philip Larkin, el Boris Pasternak tardà i Adam Zagajewski no poden pas ser moderns sota cap concepte. Això és una  fal∙làcia creada pels  mestres de l’Alta Modernitat per defensar i estendre la seva esfera d’influència.

Frost, Larkin, l’últim Pasternak i Zagajewski són tan moderns com qualsevol poeta del segle XX. I Joan Margarit pertany inqüestionablement a aquesta família de poetes; la seva obra conté tots els trets de la modernitat poètica extrema del segle XX: complexitat, culturalisme, autoreferencialitat, impersonalitat, dislocació lingüística, varietat  de  registres, ambició intel∙lectual, entre altres factors.

Cinquena: Joan Margarit és un poeta de la veritat I l’autenticitat

Per Margarit la poesia és una eina cognitiva potentíssima per explorar i conèixer a fons la condició humana, l’entorn físic, la societat, el món… Ara bé, pel poeta segarrenc el coneixement que ens proporciona la poesia és veritable i autèntic, sense enganys ni subterfugis.

Per aquesta raó la poesia ens fa bé i, al mateix temps, ens fa mal. Margarit és un escriptor de clara filiació socràtica perquè creu que el coneixement és irresistible, però assolir-lo vol dir dedicació, esforç i la voluntat de veure les coses clares, tot i que sovint acabem pagant-ne un preu elevat.

Sisena: Joan Margarit és un poeta de l’alteritat

Pocs poetes han tingut la capacitat d’alteritat que té Joan Margarit. Per això els seus successius llibres estan plens de personatges de tota mena. De fet, els seus poemes sempre són petites ones expansives que parteixen del nucli central de la consciència del poeta que, per via de l’amor, la compassió o la comprensió, acaben desplaçant-se cap a l’altre.

Més enllà de la seva pròpia personalitat, el poeta sempre ens porta cap al seu entorn familiar, social, professional, intel∙lectual, fins que  acaba abastant figures anònimes que l’atzar de la vida li ha posat al davant, des de la noia vista un moment al semàfor fins al vell venedor nocturn de roses a la Rambla…Un mateix sempre és insuficient.

Setena: Joan Margarit és un poeta de la realitat

Margarit és un poeta molt sensorial que constantment evoca la fisicitat del món a través dels cinc sentits. Els seus poemes estan arrelats en un escenari ben definit. Les experiències de la vida sempre estan encarnades en un espai i un temps delimitats.

Margarit ens educa la sensibilitat i ens convida a participar plenament en l’espectacle visual, auditiu, tàctil, olfactiu i gustatiu de la vida, el gran motor que alimenta d’energia la consciència i l’intel∙lecte.

Aquest contingut forma part del monogràfic

©2021 Portella. Tots els drets reservats
Amb el suport de: Govern d'Andorra
Revista associada a: APPEC