Sense títol

“Deler”. Fotografia de Laura Gálvez-Rhein (a Catalunya el 2022) ©

Foscor

Nit que entre ombres clama,

clama dins la foscor.

Foscor que travessa l´ànima,

ànima que et lliura el cor.

Cor de la meva terra, terra que ho recorda tot.


Fràgils

Distàncies obligades quan et tinc tan a prop,

higiene obsessiva que desinfecta les pors.

Aire que no respires perquè no vols molestar.

Inquieta vigilància de qui et mira

amb mirada inquisidora quan et saltes protocols.

Incòmode sospita. Recels.

Normes i més normes, fredes,

de qui només calcula números,

números i més números,

total…, per morir-te sol.


Espero

Aquells ulls que poses quan em busques,

el teu gest sorprès,

l’anhel quan no hi ets,

l´olor de la teva pell. Espero.

Quan m´envoltes amb la mirada

acaronant-me tot el cos.

Saber-te tan a prop!

Dir-te que t´estimo, així, com si res.

Somiar junts un futur. Espero.


Silenci

Espai sonor que s´imposa

Soroll descontrolat, punyent,

Incòmodes paraules,

motors imparables cremant benzina.

Campanes repicant.

ulls de velocitat. Apaga´t. Em sents?


Temps

Ja fa massa temps

quan el temps no passava,

que bufava el vent fred

i els braços del pare ho paraven.

Quan queies corrents

I un petó et curava.

Ja fa massa temps

que uns nens jugaven.

No importava res

i arribaves a casa

i el sopar estava fet,

i calent t´esperava.

Ja fa massa temps

que el temps s´aturava

davant de la platja

on de petits jugàvem,

i el dia era llarg

i les ones trencaven.

Ja fa massa temps

que descalços per casa

corríem tots junts,

i tots junts berenàvem

dins d´aquella cuina

on trobàvem la mare.

Ja fa massa temps

i ara soc jo, la mare,

qui espera impacient

que arribin a casa,

per repartir petons

carícies i abraçades.

Ja fa massa temps

que em reflecteixo en tu, mare,

quan no ser què fer,

i miro molt lluny

i recordo aquells moments

ja fa massa temps.


Nua

Nua per la fredor,

feblesa del diferent,

que per culpa d’un vel

hagis d´estar al carrer

mirant com entra la resta                 

mentre cau pluja del cel.

Nua per la fredor,

d’una mirada insistent

que dels seus ulls cau a terra,

quan et diu cada matí

“no, aquí no entres”.


Amor de reüll

Amagat dins la por

d’una vida d´incerteses,

es troba el meu amor.

I reclosa en la rutina

l’admiro en la distància,

sense saber com.

És millor sortir de casa,

o quedar-me en la foscor?

Remor d´una esperança

quan em mira de reüll,

i trobo en els seus ulls

el que també a mi em passa.


**Recull presentat sense títol sota el pseudònim Joaquima premiat amb un accèssit al 25è Concurs de poesia Miquel Martí i Pol

Aquest contingut forma part del monogràfic

©2022 Portella. Tots els drets reservats
Amb el suport de: Govern d'Andorra
Revista associada a: APPEC