Sherlock Holmes al Pirineu

Sherlock Holmes s’enorgullia pels seus orígens francesos. Quantes vegades m’havia repetit que descendia del pintor Horace Vernet? Per un capritx de vell, havia volgut passar l’estiu a Vernet (Vernet-les-Bains, en francès), al sud de França. A causa de la seua antiga addicció a la droga, tenia el sistema nerviós malmès. Havia de seguir una cura d’aigües

Abans de la guerra de 1914, Vernet, el Paradís del Pirineu que deia la propaganda turística, era una localitat molt concorreguda. A la vora dreta del Cadí, un riu qualsevol de muntanya, hi havia un poble pirinenc bonic i un xic endarrerit. Una església romànica, com a tota muntanya catalana, flanquejada d’un castell ruïnós que denunciava per dellà de la mort la decadència del temps. Al peu del castell, els descendents dels antics vassalls la campaven com antany amb quatre camps. Els vells treballotejaven a l’hort, jugaven a cartes i xiulaven amb convicció davant les gàbies de canaris rampelluts. Les padrines, sempre entre dues misses, s’envellien sàviament entre testos de geranis i baròmetres monacals. Feia flaire de farigoleta i d’espígol. Els carrerons estrets i costosos, paradís dels gats, convergien cap a la inevitable plaça de la República amb un bust al·legòric.

A la terrassa dels dos cafès —n’hi havia un per als republicans i l’altre per als rastellers— se sentia l’onada de la vella llengua romànica. De tard en tard, topàveu uns quants compatriotes nostres, alguns ducs russos i rics parisencs que s’havien empassat les publicitats dels diaris i venien a combatre, per última vegada, sense creure- hi més, la tuberculosi.

La colònia anglesa s’havia incrementat tant que es parlava de més en més d’edificar una capella anglicana. A la riba dreta del Cadí, les termes Mercader constituïen com un enclavament, un presagi de modernitat que començava ben bé a l’altra vora. Imagineu un barri de Ginebra o del nostre estimat Londres trasplantat als Pirineus. S’hi organitzaven festes magnífiques. Recordi unes naumàquies nocturnes a l’estany del casino. Des de la glorieta, un centenat de llums elèctrics i de llanternes venecianes viatjaven per damunt de les aigües com en una obra de Shakespeare.

Una emulació en l’elegància s’havia insinuat entre els diferents hotels. El Grand Hôtel du Portugal amb una torre cantonera com qualsevol banc de París regnava en la cruïlla. L’Hôtel du Parc, més discret, amb una vidriera, feia la migdiada enmig d’un parc a l’uníson dels banyistes. En aquell parc, ridícul i encantador, els cignes coneixien llur paper. Nedaven sota una rocalla rococó i una vegetació d’opereta. Un parc, ple d’avets, de pins i de làrixos, ideal per als amors pulmonars. Els altres hotels feien el que podien. Holmes i jo ens mofàvem de l’Hôtel des Thermes amb la seua bola rodona que desdeia amb el frontó neojònic de la façana.

Tornàvem d’una excursió a la cascada dels anglesos, on havíem anat més per curiositat que per interès real. Un bonic salt, per cert, d’una quinzena de iardes. N’havia vist d’altres durant la meua campanya a l’Afganistan. Digui el que digui Rudyard Kipling, ni Canigó ni el Pirineu no es poden comparar amb l’Himàlaia. M’havia creuat unes quantes vegades amb el famós escriptor sense que contestés les meues salutacions. Vaig demanar a Holmes el seu parer.

—Com tots els grans homes deu ser un bri distret… Se capfica en les seues creacions i no veu ni sent ningú… 
—Voleu dir, Holmes?

L’endemà, feia un temps deliciós, un d’aquells matins quan es veu que Déu té coses a fer-se perdonar i us embelleix la vida. Els coloms abusaven del parrupeig. L’aigua canigonenca corria pels recs amb aquella remor plujana dels balnearis tan agradable. Em vaig creuar de nou amb Kipling per l’avinguda davant de l’Hôtel de la Préfecture. Calb com en les fotos, amb ulleres petites. Era impossible que no em veiés. El vaig saludar i no em va respondre. Contra tota educació, el vaig interpel·lar. Ell continuava caminant com si res. El vaig encalçar, increpant-lo amb epítets ornítics

—Ja us podeu fer l’orni, cucut pelat. No m’impressiona el vostre premi Nobel… Sóc el doctor Watson, el millor amic de Sherlock Holmes!

Res a fer. El novel·lista sordejava, inaccessible, com una dona estimada que ha decidit de tallar. 

Vaig interrogar Holmes perquè m’expliqués aquell capteniment. 

—No ens veu… Som personatges de ficció, però no d’una ficció seua… Només existim per als nostres lectors i la gent que volen creure en nosaltres… 

Em vaig resoldre a foragitar Kipling del meu món ja que m’havia exclòs del seu. Malgrat tot, encara pensava en aquella trobada desplaent quan un jove eclesiàstic se’ns apropà i ens adreçà la paraula en la nostra llengua. Tornàvem del casino, on havíem assistit a la representació de La poupée d’Audran. Max Kelly, el tenor, no havia estalviat els pinyols. Jo estava cantussejant l’entrada de Lancelot. 

S’expressava com un anglès ben educat.

Senyor Holmes, doctor Watson, I presume? Em permeti de molestar-vos durant la vostra estada a casa nostra per sotmetre-vos un cas digne de la vostra sagacitat. 

Com moltes persones que dominen una llengua estrangera, aquell capellà no desdenyava una certa èmfasi, potser inconscient.

—Sóc mossèn Pistre, vicari a la catedral de Carcassona. Vinc de part de monsenyor Beauséjour…
—Com parleu tan bé la nostra llengua?
—He viscut a Anglaterra… M’apassiona el rugbi. M’enorgulleixi d’haver contribuït a la implantació de l’esport rei al Llenguadoc—. El seu to s’escalfava.
—I veniu fins aquí per destorbar el millor policia del món? —demanà Holmes amb simplicitat.
—Sou vós que us considereu el millor policia del món, però tots els campions posen en joc llur títol regularment… I si vós us negàveu a treballar per a l’Església, ja contractaríem un altre detectiu que ho farà tan bé o potser millor que vós…
—De què es tracta?
—Una història enrevessada en la confluència dels grans mites d’Occident. Dels albigesos als templers passant pels jansenistes…

Les autoritats eclesiàstiques s’interessaven per les activitats estranyes de mossèn Béranger Saunière. El capellà de Rènas Le Castèl semblava gaudir d’una fortuna incompatible amb la modèstia de la seua condició. Fill d’una família qualsevol, rector d’un vilatge desconegut a cinquanta milles, havia llogat els millors artesans per restaurar la seua església. Perquè s’esplaiés el capellà, havien plantat lilàs, peònies, boixos i un parell de palmeres. El parc de la vil·la era un minizoològic amb micos i lloros. Per més místic que fos, mossèn Saunière gormandejava i li havien instal·lat un conillar. A la seua torre renaixentista, amb totes les comoditats modernes, rebia gent famosa. Uns actors de París, arxiducs sense terres, grisettes. Dins la veranda, el sacerdot s’havia ofert un hivernacle. 

A mesura que mossèn Pistre parlava, l’interès es va desenvolupar en els trets del meu amic. Sabia contar. Mesurava els seus efectes. Acoloria el seu anglès amb lleugeres entonacions franceses.

En Saunière, deien, organitzava orgies i nodria els ànecs de l’estanyol amb bescuits que feia venir de Nantes a preu d’or. Fins ara, les autoritats eclesiàstiques havien callat. El nou bisbe havia decidit de posar fi a l’escàndol. El capellà hauria d’explicar al provisor de Carcassona els orígens de la seua fortuna.

—Molt bé, Monsieur l’abbé —digué Holmes amb una cortesia glacial—, però heu pensat que interromprem les nostres vacances per una estafa qualsevol? 
Mr. Holmes, no és una estafa qualsevol… —I teniu raó, Monsieur l’abbé… Accepti de confrontar-me amb el vostre terrible capellà… Pot ser divertit…
—Ireu a Quilhan i us podreu allotjar a l’hotel del meu amic Moulines. Ha introduït la pràctica del rugbi a Quilhan.
—Entesos… El doctor Watson i jo havíem projectat de visitar la ciutat de Carcassona. Parlarem amb el vostre bisbe i ja trobarem el temps de resoldre aquest misteri…

Dos dies després de la nostra trobada amb mossèn Pistre, havíem obtingut una cita amb monsenyor de Beauséjour. Per discreció, ens havia convidat al seu domicili de la Rue Jean-Jacques Rousseau a Carcassona. Un carrer tranquil enfora de la vila baixa. El bisbe era un home ben plantat, quasi calb amb un nas i orelles llargs. Malgrat tot, els seus ulls intel·ligents, l’argent dels seus darrers cabells i la sotana violeta li donaven una majestat innegable.

—El cas és delicat, senyors… No voldria que s’involucrés l’Església en un escàndol… Els nostres enemics ens han despullat dels nostres béns. Els soldats ens han foragitat de les nostres esglésies quan hi ha tants assassins que corren. Han deshonorat els nostres temples amb llurs lletres R. F., llur bandera… Ah, senyors, vivim temps desenraonats…

No us puc garantir la literalitat de la conversa però he mirat de reconstituir el francès llibresc de monsenyor de Beauséjour.

Naturalment, podíem disposar dels fons secrets del bisbat per facilitar les nostres investigacions. 

—Rebi amb freqüència cartes de les comunitats religioses que em demanen informacions sobre aquest capellà estrany que reclama sense parar donatius o honoraris de misses. Quantes vegades he recordat a mossèn Saunière que havia de passar pel secretariat del bisbat? És l’únic organisme que pot retribuir les misses. Ara ha anat massa lluny. El procés tindrà lloc a la tardor… Vull proves… La fortuna de mossèn Saunière no pot raure en la simonia només…
—Excuseu la nostra ignorància —vaig dir—. Hi ha matisos de la vostra llengua que ens escapen… Què vol dir simonia?
—Perdoneu… És la voluntat de comprar o de vendre un bé espiritual…
—Ah. Voleu dir simony.
—La seua fortuna deu venir d’alguna font. Una font diabòlica, potser…
—Monsenyor, el senyor Holmes i jo som homes racionals, gosaria dir científics… Tots els crims tenen una explicació racional i l’hem de trobar… Volia demanar-vos, però, en què consisteix exactament el tràfic de les misses.
—Es veu que sou fundamentalment honest, doctor Watson —va respondre el bisbe—. Els catòlics demanen als capellans que celebrin misses per a ells… Si mossèn Saunière reclama un franc per cada missa i en celebra, posem, vint cada dia, això constitueix un bon grapat de diners al cap d’un mes. Mossèn Saunière té com a clients les congregacions religioses, els convents, els hospicis, els pensionats, els hospitals, els orfe- nats, sense parlar de les persones d’upa…
—Però això és repugnant! Com un capellà pot enriquir-se amb diners que haurien de ser sagrats per a ell? 
—Sortiu de l’ou, Watson —va concloure Holmes—. En Saunière abusa de la credulitat de la gent, però no fa mal a ningú. La primera missa li va costar molts remordiments, sens dubte; la segona molts menys i ara és tot un industrial…

Vernet-Les-Bains a començament del segle XX. Fotografia de M. B. Arnaud, del llibre Routes des Pyrénées de Paul Guiton (Arthaud, Paris-Grenoble, 1958).
©2021 Portella. Tots els drets reservats
Amb el suport de: Govern d'Andorra
Revista associada a: APPEC