Art

Sobre gravats i ex-libris

Gràcies a la utilització de les noves tecnologies estem immersos en l’esplendor acolorida de les imatges. La digitalització ha somogut les velles relacions entre el creatiu i la tècnica i de retoc ha modificat el comportament d’alguns espectadors, que exigeixen anar més enllà de la participació intel·lectual. Frank Popper, als anys noranta del segle passat, predeia que el nou espectador voldria “interactuar”.

La tecnologia ho està facilitant i als artistes els proporciona instruments poderosos, que els simplifica el procés creatiu. Avui resulta relativament senzill produir figures de tota mena i del tot manipulables. Avui és factible generar paisatges artificials o realitats virtuals i, a més, aconseguir que l’espectador s’hi senti immers. Són avenços que conviden a l’optimisme, però en aquestes qüestions cal ser reflexiu i cautelós; no sigui que s’inverteixin els termes i es cregui en la possibilitat que la tècnica suplanti l’element humà de la creativitat.

A diferència de la ciència experimental, una de les capacitats més inefables de la creació artística ha estat la d’assumir i incorporar amb naturalitat qualsevol novetat que se li presenti. Aquesta actitud reclama no excloure res del passat o d’allò que alguns, maliciosament, qualifiquen de “tradicional”. Sóc partidari de concebre el “present” com la confluència de tots els camins anteriors i com l’inici de nous plantejaments i noves projeccions. Allò “nou”, en el món artístic, no va més enllà de ser una altra opció de la que l’artista pot aprofitar allò que li interessi.

Ara fa cinc-cents anys es produí una revolució espectacular que, en una altra escala, és equiparable a l’actual. La Galàxia Gutenberg, que remogué la cultura occidental, posà la tècnica artesanal del gravat en el centre de la moguda i no per això es renuncià a les admirables il·lustracions medievals. Des de l’inici i durant el seu desenvolupament, el gravat s’anà adaptant i diversificant segons les exigències de cada moment i, a mans dels artistes, ha proporcionat obres d’una vàlua remarcable: estampes didàctiques de Dürer, narracions visuals de Goya, exquisides policromies d’Ollé Pinell o, més actualment, gravats com els de Tàpies o molts altres.

No seria just que Andorra, que a finals del segle passat acollí i tingué gravadors prestigiosos, oblidés aquelles aportacions artístiques. Els cursos d’estiu que Manuel Viusà i la seva esposa Gertrudis Galí impartiren a la Prada de Moles d’Encamp o les trobades estiuenques de Lluís Trepat i Carme Mas, crec que honoren i són un capítol distintiu de la cultura plàstica del país.

Sergi Mas i Balaguer, artista i artesà inquiet, participà, de forma activa, en totes aquelles accions. La seva obra sempre m’ha semblat molt elaborada, creativa i sincera. La trobo pletòrica d’un humor fi, d’un somriure tendre i d’una ironia intel·ligent, que captiva l’espectador que està disposat a deixar-se conduir per un dels savis de la muntanya. La inventiva que posseeix, a part de seductora, resulta molt espontània i natural.

Tota l’obra està construïda a partir d’una visió desbordant de contes, de mites, de llegendes, de velles devocions i de bonhomia que sorgiren d’un ancestral món rural pirinenc, ja desaparegut, i que els vells andorrans encarnaven a la perfecció. Arrelat a la terra i a la cultura del país, a les tradicions orals i a les escrites i a tot el que calgui, els seus gravats retraten la senzillesa d’un món complex, però gens complicat i narren, extraordinàriament bé i de manera natural, el quefer del viure en comunitat, on les persones, els animals i la natura formaven un tot.

El gravat, per la complexitat artística i mecànica que comporta, crec que és una de les tècniques gràfiques que millor s’adiu amb la personalitat i a la manera de ser d’en Sergi. M’ho sembla perquè ell és un defensor apassionat de tot lligam amb el passat i amb allò popular, però m’ho sembla especialment perquè com a bon artesà és un incansable promotor de la feina ben feta.

Ha mostrat preferència per la xilografia, treballosa i contundent, però no ha deixat de banda ni la litografia ni el linòleum plàstic, més amorosos i dolços. La xilografia deixa el rastre del traç gruixut, de la rigidesa de la taca, de les línies anguloses de la gúbia i de la naturalitat de les betes de la fusta. En canvi, les litografies ressalten per la definició del dibuix i per les gradacions del color.

Aplec dels romeus a Canòlic (1969), xilografia a dues tintes

La fusta, la pedra, les planxes d’oli, la tinta, el paper i el tòrcul, a les seves mans, han produït obres d’una expressivitat captivadora.

Dels seus cinquanta anys de producció de gravats tinc un apreci especial per la xilografia Cosmologia simple (1969). Hi domesticà la rudesa i arribà a un domini exemplar de la composició que, com passa sovint amb Marc Chagall, fa que tot i que l’escena sigui un garbuix, tot està al seu lloc i res fa nosa. Grailaila (1975) és un bon exemple del nombrós bestiari que representà. El coneix a la perfecció i en estat natural i li ha sabut donar una fantàstica i màgica càrrega al·legòrica que fa al·lusió a records de tota una vida individual i col·lectiva.

Cosmologia simple (1969). Fons de l’artista

En l’obra litogràfica recordo amb especial plaer Sant Joan de Caselles (1985) que és l’apoteosi dels matisos i dels contrastos. Cirerada (1997), en canvi, sorprèn per la simplicitat i per la claredat del dibuix i dels colors plans que impacten per la senzillesa.

Ex-libris de Casimir Arajol Farràs (1989), xilografia en marró.

Els ex-libris, variant específica del gravat, es popularitzaren al segle XX i a Andorra, com en altres llocs, esdevingueren un fenomen sociològic. No es tracta de simples marques de propietat; són imatges al·legòriques que fan referència als seus propietaris, que acostumen a ser gent culta o bibliòfila. Per les icones representades s’hi intueix la professió o les seves aficions.

Aquests “segells”, fets amb fusta de boix, tot i que en miniatura, posseeixen tots els requisits d’una peça artística. Alguns d’aquests ex-libris, de línia poderosa i generativa, els publicà molt dignament l’any 2004 la Societat Andorrana de Ciències i formen part del meu imaginari. Sempre m’ha agradat la combinació harmònica entre el text i la imatge perquè s’aconsegueix que el “tot” convergeixi en una sola imatge. M’agraden les tipografies de cada peça, els animals mitològics, les icones de llocs o de monuments emblemàtics.

Un ex-libris no és una imatge alliberada de la matèria, és quelcom imprès en la matèria. Per això, les deformacions, les forçades adequacions compositives i les distorsions de les imatges fan que resultin tan suggestius. En general, l’obra gravada d’en Sergi acostuma a ser molt realista en els detalls, però globalment no n’és gens; doncs el simbolisme que hi sap aplicar, per damunt de tot, és paradigmàtic i condueix cap a la reflexió.

Aquest contingut forma part del monogràfic

©2021 Portella. Tots els drets reservats
Amb el suport de: Govern d'Andorra
Revista associada a: APPEC