Sobre l’art públic i l’espai social

És una pràctica antiga la integra­ció de les arts a l’arquitectura i a l’entorn dels edificis públics. Ja es feia a l’antiga Grècia i també a Roma, on se solien comme­morar les batalles i conquestes amb narra­cions escultòriques, columnes farcides de relleus i estàtues eqüestres dels seus gover­nants. Posar el poder religiós, econòmic o polític en un lloc d’honor a la plaça pública forma part de la nostra història.

La modernitat i l’especialització de les arts al segle XX han trencat aquestes pràctiques ancestrals per obrir nous processos de rela­ció de les arts amb l’entorn, i s’ha abando­nat l’estatuària commemorativa i els codis monumentals del segle XIX per entrar de ple en una legitimitat de l’art públic com una categoria dins de les arts visuals.

La voluntat de democratitzar l’accés a la cultura, de donar suport als artistes con­temporanis per tal d’afavorir una identitat col·lectiva i de generar un retorn social de la inversió en les obres públiques ha guiat les noves polítiques d’integració de l’art a l’arquitectura i a l’urbanisme, cosa que ha acabat generalment en les anomenades po­lítiques de l’1% cultural, que Suècia ja va in­troduir els anys trenta del segle XX.

Tant a Europa com als Estats Units l’art públic amb obres d’art contemporani no es comença a desenvolupar fins als anys cinquanta i seixanta del segle XX, quan la pràctica artística s’expandeix cap a l’environament i és capaç de crear espais, en­torns visuals i físics que comuniquen amb l’espai que els envolta. Hi contribueix tam­bé l’evolució de la tecnologia, que potencia i facilita el treball monumental a gran es­cala. Val la pena recordar que alguns dels millors treballs d’art natura (land art) són obres d’art públic, realitzades al lloc, amb excavadores i grues, sense escatimar la ma­quinària necessària.

Els anys seixanta neix el concepte de site-specific, que vol dir que l’obra és treballada per a un lloc i un espai concrets. S’acaba, doncs, el treball d’una escultura al taller per plantar­la després a l’espai públic, com es feia amb la majoria de l’estatuària del segle XIX. S’hi ajunta un altre fenomen, que és l’avançament cap a la cultura del projecte; això significa un tre­ball previ d’elaboració de la idea, el projec­te, la maqueta, un canvi d’escala i un procés de producció industrial sovint complex.

Emplaçar l’art contemporani en la vida de cada dia, i fer­ne un projecte social, és el que algunes societats avançades com la quebequesa han tirat endavant amb polí­tiques d’aposta per l’art públic fetes amb gran convenciment, i que estan donant un gran fruit des que aprovaren una llei espe­cífica de l’art públic l’any 1981. Si des dels anys seixanta era el Ministeri de Foment el que s’ocupava d’executar les obres, a partir de la nova implantació legislativa és el Mi­nisteri de Cultura i de la Comunicació el que assumeix l’execució del percentatge cultu­ral amb uns protocols que protegeixen l’ar­tista, l’usuari, l’arquitecte col·laborador, i vetllen per la qualitat estètica i la conserva­ció de l’obra. Finalment, l’art públic forma part d’una política de les arts visuals vin­culada a l’estatut professional de l’artista, aprovat el 1988 al Quebec, que projecta una autèntica voluntat pedagògica de familiarit­zar la societat amb l’art contemporani, mitjançant la presència de l’art a la via pública o bé als edificis governamentals, i especial­ment als d’Educació i Salut.

Darrerament, i amb l’eclosió de l’estètica relacional, que atorga més importància a l’usuari actiu i participatiu enfront de l’es­pectador contemplador d’una obra d’art, s’han generat noves formes d’art públic consistents en la participació dels veïns en el procés o, fins i tot, en el suggeriment d’un projecte d’art públic comunitari en el qual l’artista ha acabat tenint un paper me­diador en comptes de ser l’executor d’un objecte artístic. Alguns d’aquests projec­tes s’han vist materialitzats en el programa Idensitat els darrers anys.

Un altre dels països que s’han ocupat de l’art públic, amb un esperit monu­mentalista, és França, que té un pro­cés obert de comanda pública des de fa més de dos­cents anys. Als grans magatzems d’art de La Défense, el Centre Nationale des Arts Plastiques (CNAP) guarda les maquetes d’art públic que es conserven, amb una política estatal compartida amb el territori I les respectives regions.

Les intervencions d’art públic els anys vuitanta, amb l’eclosió de Les Villes Nouvelles: Yvry­sur Seine, Châlon sur Saône, Cergy­Pontoise o Marne­la­Vallée són d’una gran espectacu­laritat, d’acord amb el nou concepte de ciutat monumental que s’imposa. Parcs públics com La Défense, amb obres de Takis, Joan Miró, Jean­Pierre Ray­naud o Piotr Kowalski, la intervenció de Daniel Buren a Le Cour d’Honneur du Palais Royal de París o les escultures de Bernar Venet a les autopistes donen una idea de la importància que el país dóna a l’art en el marc de les infraestructures públiques.

Una altra tendència actual és aplicar el con­cepte de site-specific a una instal·lació tem­poral en un espai públic, vinculat a l’art o als museus, però amb un sentit monumen­tal, temporal i efímer. No deixa de ser una altra forma de veure l’art públic, però amb la protecció museística necessària. És el cas de les instal·lacions a la sala de la Turbina de la Tate Modern de Londres, per on han passat Louise Bourgeois, Olafur Eliason, Anish Kapoor o Ai Wewei; o el programa Mo­numenta, a la nau del Grand Palais de París, amb les instal·lacions d’Anselm Kiefer, Ric­hard Serra, Christian Boltanski, Anish Kapo­or o Daniel Buren.

Gran carro de ferro i pic de Jordi Casamajor, Llorts (ordino). Fotografia: Carles Esteve.

La sensibilització pels drets humans i les le­gislacions aprovades entorn de la memòria històrica han fet néixer una altra escultura pública commemorativa: els memorials. En trobem un exemple manifest en el Memorial a l’Holocaust, realitzat a Berlín per l’arqui­tecte Peter Eisenman i inaugurat el 2005. També al Parque de la Memoria, a Buenos Aires, que ocupa divuit hectàrees de verd a la vora del Río de la Plata, projecte de l’estudi d’arquitectura Baudizzone-­Lestard­-Varas dedicat als desapareguts a l’Argenti­na. Aquest parc integra un mur amb el nom gravat de 8.917 desapareguts i divuit escul­tures, dotze realitzades per concurs i sis encarregades a artistes amb un compromís especial amb els drets humans.

La ciutat de Barcelona, arran de les Olimpía­des i de la seva transformació urbanística, va apostar per l’art públic. Va emplaçar nombroses escultures en parcs, places i carrers que avui ja formen part del catàleg d’art públic de la ciutat. Un programa que arribava tard si el comparem amb altres d’Europa o dels EUA, però que finalment va donar a la ciutat un plus estètic comparable al d’altres ciutats del món. Darrerament, un altre programa que cal mirar amb interès és el que ha aconseguit la instal∙lació d’inter­vencions artístiques al metro de Barcelona, a través de l’empresa pública GISA. Hi han col∙laborat artistes, constructors i arquitectes que han deixat una petjada estètica a diverses línies de metro.

Si bé a l’Estat espanyol o a Catalunya existeix l’1% cultural, no s’aplica a la protecció de l’art públic i no afavoreix els artistes. En general, es restauren castells, muralles i voreres i se satisfan altres demandes patrimonials dels municipis que poc tenen a veure amb l’art públic contemporani, o, com a molt, s’ad­quireix alguna obra per a algun museu.

La falta de continuïtat en les polítiques d’arts visuals; la inexistència d’un estatut de l’ar­tista; la falta de protocols de contractació de l’artista, de manteniment i conservació de l’obra, de mètode procés per escollir els artistes i els projectes; la manca de concur­sos i, en definitiva, un desordre en aquest camp, que no disposa de polítiques ad hoc, fan de l’art públic una excepció més que una normalitat.

Ocàs i/o Incomunicació de Joan Brossa, Andorra la Vella. Fotografia: Àlex Tena.

Quan es van implantar les rotondes com a fórmula eficaç d’ordenació del trànsit, es va veure una possibilitat d’aplicar aquests espais a l’art públic. El cert és que posar es­cultura pública a les rotondes era un perill per als conductors, i la majoria, avui, s’han convertit en paisatges tous o durs, però sense objectes perillosos al damunt.

Quan analitzem les obres d’art públic que hi ha als nostres carrers, places i enviro­naments urbans, veiem que són fruit dels avatars de les obres públiques, i poques excepcions fan honor al sentit del veritable art públic, perquè són més fruit d’una bona voluntat que d’una autèntica política en el camp de les arts.

D’aquí que els programes d’art públic siguin irregulars i que el seu valor o eficàcia en l’esfera pública depen­guin de l’encert, la qualitat i l’habilitat del creador que ha dut a terme el projecte. En aquest sentit, els exemples andorrans no en són una excepció i posen de manifest l’evo­lució del problema a l’entorn de l’art públic que hem descrit i que, en aquest moment, troba una alternativa en l’estètica relacio­nal, d’acord amb una evolució cap a una so­cietat també relacional.

L’art públic a través de la fotografia

Jaume Riba Sabaté, per Robert Pastor

Objectes a la recerca del cel, i figura suspesa en l’aire, en equilibri precari sobre un trapezi. Cercles metàl·lics que reprodueixen un observatori astronòmic o la més quotidiana parabòlica per apaivagar la gana de l’insòlit; llum, imatges, potser només sons indesxifrables.

Tres pals estilitzats, algun rematat en cilindre, qui sap si col·locat en recordar els moais de l’illa de Pasqua, qui sap si per ser concebuts sota l’impacte ancestral dels menhirs, dels grans rocs verticals d’Stonehenge, ves per on, un suposat observatori astronòmic de la prehistòria i també, per a alguns, lloc màgic de guariment.

I de sobte, un dia, l’autor fa més evident a primer cop d’ull el figurativisme, amb aquesta figura humana reproduïda amb realisme i prenyada d’un simbolisme que l’observador intueix, nu d’informació complementària, com demana l’objecte d’aquestes paraules i com s’ha de veure l’expressió plàstica, lliure de prejudicis, de qualsevol influència prèvia, ni tan sols de l’artista.

Figura penjada, recolzada, més que asseguda, sobre una barra de trapezi o de gronxador, exiguament abillada i amb sandàlies o espardenyes evocadores de la mitologia i la història més antigues de la civilització heretada. Una a una, i totes tres, les fotografies de les escultures deixen, per sobre de tot, una sensació d’estètica tranquil·la, harmònica, lluny de grans estridències provocadores, i a la vegada, amb un regust de transcendència, de l’aire cap al cel, i de l’aire per sobre –sense tocar-lo– del terra.

Montserrat Altimiras, per Roser Porta

No el puc escriure. Ha de ser massa lliure, massa creatiu, podria deixar anar alguna visió molt personal, molt íntima. Podria ensenyar massa. Una mirada tan racional, tan estructurada, no pot trencar-se amb cap gota d’intuïció o de sensació. Podria caure en el sentimentalisme. Quin fàstic, quin horror. Millor contenir-se, buscar una geometria, entronitzar la raó, l’ordre, la llum perfecta. És quadrada, de línies calculadíssimes. Però un simple guix pot trencar la geometria i deixar una empremta d’espontaneïtat, de vida del carrer i d’atzar.

El no es torna menys radical. Contenció, tranquil·litat. No està bé entrar en la intimitat d’una llum de joventut, sensual però forta. No estripem. I encara està menys bé recórrer als tòpics sobre la feminitat i la fragilitat. Provoca un cansament insuportable repetir aquesta mentida. Quina por, ser tòpic.

La frase inicial ara és un mantra per autoimposar-se, però la mirada ja s’ha deslliurat. Sense excessos, l’equilibri per damunt de tot. Suprema divinitat. Si anés abandonant la raó, si desaparegués el cap i guanyés el cos, si passés del metall al fang, sorgiria la matèria, la complexitat de les sensacions, el gruix, el tacte. Es fa fort el blanc i negre dels matisos, dels detalls, de les taques del temps. Apareix una tranquil·la sensualitat en uns cossos racionals encara.

Al final, la pau, l’equilibri, sense la fredor de l’estructura i amb tota la calidesa de la corba. És moment d’entronitzar la intuïció i de notar la sensació. I d’escriure els textos que em demanen.

Ricard Lobo, per Txema Díaz-Torrent

Tothom hauria d’estar disposat a renunciar a tot en qualsevol moment, ni que fos un cop a la vida. O, millor, fer-ho vint-i-quatre hores al dia, de dilluns a diumenge.

Qui sap si així aprendríem a engolir tot el patiment dels qui ens envolten, que vessa dels seus propietaris naturals i empastifa els carrers que transitem cada vespre. Tantes finestres il·luminades a la nit profanant el silenci de les úniques hores en què podríem ser feliços. Tota aquesta llum fantasmagòrica, escampada per la foscor, projecta les ombres de les vides d’homes i dones que no són nosaltres –tota aquesta pena aliena que ha resultat ser la nostra creditora.

Tampoc no aniria malament morir-nos cada dia per anar perdent la por a la vida, letal per definició. Seria, potser, la manera de no deixar-nos endur per aquestes aigües del temps que ho cancel·len tot, que se’ns acabaran emportant, que arrasaran els pobles sense pietat i ens desvalisaran la calaixera, roba interior i somnis inclosos.

Per un cop hauríem de saber sentir-nos nus i estranys enmig d’estranys; patir, desesperar entre llàgrimes, incapaços d’assumir l’ordre de les coses. Marxar ben lluny de casa, sofrir la pèrdua transitòria de tots els qui ens estimem, per tal de poder retornar-hi més tard i comprovar que tot segueix com ho recordàvem, que res no ha canviat.

Fóra potser l’oportunitat per aturar-nos i invertir part de la nostra existència (a la manera de Goethe i de Wittgenstein) a observar els colors que ens envolten; per localitzar el precís instant, el plec exacte en què el magenta ja començava a ser una altra cosa.

Fiona Morrison, per Andrés Luengo

Al lector li semblarà potser un auguri funest, o un subterfugi de diletant, aquesta mania d’anar-se’n a la quinta forca quan les coses acostumen a ser molt més senzilles, d’una senzillesa prosaica, previsible, conjugal. Així que una senyora belle et ronde, amb els pits a l’aire i cua de peix, que s’hi ha posat bé perquè n’admirem l’anatomia, ho té tot per ser una sirena, encara que estigui improbablement avarada al parc de la Mola. Potser sí. Però és també –si ho mires amb ulls de viatger de butaca i sabatilles– una promesa d’aventures portentoses. Ho diu un que ha convertit en motto –i no us el deixo– aquells dos versos de Milosz: “Ya no veré jamás, jamás sin duda, ni la mar ni las tumbas de Lofoten.” No els he triat ara perquè sí: una sirena acollidora i generosa, encara que sigui de pedra, deu ser el recer somiat pels vells llops de mar noruecs: costa poc imaginar-se l’estela de Gaset a l’estrany cementiri de Lofoten, al peu d’un Gunnar balener, retornat per morir a casa després de mitja vida a l’Atlàntic sud. A les Geòrgia, per exemple.

Però tornem a Lofoten. O al parc de la Mola. Li falten potser a l’estela unes runes borgianes. Unes que resessin a mode d’epitafi i de subtil, alegre homenatge al coratge masculí dels antics baleners: “Fins a arribar aquí, tot anava bé.” M’agradaria saber com s’escriu això en islandès antic. Aquest va ser durant molt de temps, pel seu to desimbolt, dit com de passada –“Las cosas hay que hacerlas con desdén”, segons el clàssic, no recordo quin–, el favorit entre la meva col∙lecció d’epitafis. Fins que en una excursió memorable pels escenaris de Soldados de Salamina –la novel∙la de Cercas, sí– vaig topar-me al cementiri del Torn el clàssic bloc de nínxols que senyoreja els cementiris de casa nostra. En un d’ells, l’inquilí hi havia fet escriure el que segueix: “Lo que tú eres, yo lo fui; lo que yo soy, tú lo serás.” Una exhibició de rabiós humor negre, de mala llet post mortem i molt pagesa que des d’aleshores em té el cor robat –i una mica preocupat: “Lo que yo soy, tú lo serás”, glups. I aquest és el tirabuixó que porta al Plensa zen de Prada Casadet: el pensador que s’observa pensant gràcies a l’oportunisme de Morrison i que rumia potser en el principi i la fi. El principi, aquesta O uterina que domina la vall d’Ordino amb la promesa de tot el que un home pot arribar a fer; i la fi, una estela que recordi al vianant una vida que mereixia ser viscuda. Com la dels baleners de Lofoten.

Àlex Tena, per Quim Torredà

El matí, primeres llums. Un espurnall metàl·lic esberla el cel: soroll de sabre esmolat. El crepuscle ressegueix contorns i defineix muntanyes punxents. Movent-se vall endins, línies generatrius centrifuguen claror i conformen el relleu. Roques, arbres, camps. Pedres, ponts, camins. Es revela un paisatge abrupte, encinglerat, ple de valls curtes i profundes. A la rotonda de la Margineda un feix de llums halògens enlluerna el mirall retrovisor: soroll de clàxon allargat. L’aire és dens i enterboleix la ciutat.

La Jeanne, al volant, segueix línies discontínues pintades sobre l’asfalt. Se sent incòmoda, no es parla amb el seu germà d’ençà de l’últim sopar.

—Jean-Baptiste —deixa anar amb falsa amabilitat—. Per Nadal cada feda al seu corral. Encara ho dius, tu, això?

Jean-Baptiste s’encongeix d’espatlles i torna a mirar per la finestra. Fa un no dirigit també a l’ombra allargada del robot en suspensió que penja de Prada Casadet.

—La dita sí, però feda no, és paraula gavatxa; ara dic ovella.

Les paraules tallants del noi ofeguen qualsevol intent de conversa. S’imposa un silenci enrabiat. La Jeanne ja no s’atreveix a ser condescendent. Veu amb ràbia com, per una herència mal resolta, un mur infranquejable de maons s’aixeca entre tots dos. Incomunicació.

A Llorts baixen del cotxe i avancen pel camí a poc a poc. Només senten el xiuxiueig de les fulles agitades pel vent i les seves pròpies passes enutjoses. Palplantada, la resta de la família Jordino els espera per formar un particular bestiari de drames quotidians.

Carles Esteve, per David Gálvez

Tornarem a alçar la vista per mirar el cel. Recularem per orientar-nos i observar si “vénen tres núvols grans: / un de trons, / un de llamps / i un de mals espants.” Ens tornarem a encomanar a santa Bàrbara pel que pugui passar. Escrutarem l’horitzó, el cel, el vol dels ocells per saber què ens ha de proposar l’avenir. Reconsiderarem l’amistat i l’amor: vers les persones, les bèsties, els elements naturals, la terra. Entendrem que hi ha un cor que batega dins del roc, a la mena de ferro. Notarem que hi ha una explosió latent, en expansió contínua també en tot allò aparentment fred. Ens abraçarem i trencarem tots els gels i les gebrades i els glaços. Ens desfarem de la crosta i anirem al moll de l’os, al mos de l’ull, a allò que cal que la vista devori un altre cop, mil vegades. Sabrem que som el resultat d’aquesta iteració canviant. Aturarem els cotxes a les rotondes. Comprendrem la integració antiga entre l’home i la natura i el cabal angulós però suficient que el paisatge ens segueix prestant. Obrirem les caixes d’eines i recuperarem els malls i els pics més rovellats. Els elevarem al cel i fabricarem núvols nous plens de noves prometences. Revisarem les columnes que ens sostenen des de dins, des de l’arrel. Aixecarem la vista un altre cop i demanarem explicacions. Tornarem a asseure’ns al pedrís, vora la font, a la plaça. Enraonarem. Falcarem el paisatge, el país, amb enormes senyals immòbils, amb estàtues i fotografies plenes d’emoció. Ens falcarem els uns als altres amb aquests símbols que compartim. Serem modestos gràcies a la mirada dels savis, dels artistes i dels avantpassats. Ens farem petits, una taca al cel de la fotografia de la vida, per tornar a ser grans.

©2021 Portella. Tots els drets reservats
Amb el suport de: Govern d'Andorra
Revista associada a: APPEC