Còmics sobre Andorra: Strike Witches, les bruixes d’Andorra

Màgia en calcetes

Exotisme és un concepte d’anada i de tornada. Els cirerers en flor, les inacabables cerimònies de te, els inextricables somriures de la incomoditat nipona desperten per aquestes contrades similar fascinació a la que un dia devia sorprendre Takeshi Nogami, exitòs dibuixant de manga japonès, en rebre la carta d’un admirador andorrà, un otaku, que és com anomenen per allà els occidentals que es confessen fans del gènere. Andorra? Per on para això? Es va capbussar allà on tos trobem repostes a totes les preguntes i va descobrir un país tan mil·lenari com el seu, tan prenyat d’història i tan gelós de les seves tradicions com el propi. Andorra! Quin bon lloc per situar, entre muntanyes i vestigis medievals, una aventura de les Strike Witches, sèrie molt en voga entre el lector de manga. Així, amb la carta d’un admirador -Josep Maria Samarra, aleshores vicepresident de l’ARCA- enviada des d’un petit país situat a deu mil kilòmetres, van néixer Iris de Montfort i Maria, les Bruixes d’Andorra.

The Witches of Andorra va aparèixer al 2012 -en japonès, posterior traducció anglesa i, encara que s’havia especulat amb la possibilitat, cap versió en català fins al moment-. L’aventura se situa en una fictícia i a l’hora molt realista Andorra que al 1940 és envaïda pels Neuroi, terribles alienígenes que pretenen sotmetre Europa sencera. En la seva expansió mortífera, provoquen riuades de fugitius que, des de la Gàl·lia i buscant un camí cap a la Hispània que encara no ha caigut a les seves mans, s’endinsen en les valls creuant les serralades. Oi que no sona tant a ficció? Menys encara quan per tenyir definitivament la invenció de realitat per les vinyetes desfilen perfectament reproduïts i reconeixibles vistes i monuments del Principat del pont de la Margineda a l’església de Sant Esteve d’Andorra la Vella. També símbols d’aquest racó pirinenc, com la grandalla. Fins i tot apareix alguna referència a la cuina casolana. I l’heroïna es defensa amb un escut que en molt poc difereix del país. Una exhaustiva documentació que fins i tot sembla apuntar una ironia sobre el particular caos circulatori d’entrada a les valls: els temibles atacants han de fer cua per entrar al país.

Takeshi Nogami, un dels autors de la sèrie i responsable de documentació, va estar atent al detall més minso: per trobar el nom de la protagonista va orquestrar una mena de concurs d’idees entre els seus seguidors a internet. Així va néixer Iris de Montfort, una joveneta nascuda a les valls i que casualment descobreix que posseeix poders màgics. Unes capacitats que marxa a perfeccionar a una escola de bruixes a Barcelona. On no és gens feliç i enyora terriblement les muntanyes. De nou a casa es retroba amb Maria, una singular pastora. Plegades es convertiran en puntes de llança per aturar la invasió dels alienígenes, armades amb una barreja d’eines tecnològiques i màgiques. Una màgia que es diria que deriva directament del fet d’anar pel món amb les calcetes a la vista, sense pantalons ni faldilles. O això o una mostra de com l’erotisme s’imbrica fins i tot en les històries més aparentment innocents del manga i l’anime nipó, particularitat que va portar algun teòric del gènere a afirmar que un producte tan netament infantil com Candy Candy va iniciar en el sexe diverses generacions de manera subliminal. Si més no, en l’acceptació del cos de manera molt més natural i menys puritana que l’animació occidental. Disney posem per cas.

Tornem a les bruixes andorranes. Trenta-dos pàgines que es van publicar inicialment al portal Anime News Network, portal de referència per als amants del gènere, i que encara avui es pot descarregar gratuïtament en la versió anglesa en pàgines com Koi-Nya. net. Després del ressò inicial, però, a les arriscades i màgiques noietes se’ls va perdre la pista i no sembla que hagin protagonitzat cap més aventura. El relat va quedar després en mans dels aficionats. En aquells moments la publicació havia portat algun fan a resseguir físicament la pista de les heroïnes de paper per aquestes contrades, un viatge físic que Ken_Works (el seu nickname a Twitter) va anar explicant detalladament a través de la xarxa social –i que va recollir el Diari d’Andorra, com la resta de la peripècia desfermada per la carta de Samarra–, amb explicacions útils per a qui volgués seguir-lo i amb profusió de fotografies que detallen els punts calents de l’aventura d’Iris de Montfort i Maria, la pastora.

I així va ser com Andorra va entrar en el territori manga i, de pas, es va inscriure un insòlit capítol en el secular lligam que les Valls tenen amb la història de la bruixeria al món.

Aquest contingut forma part del monogràfic

©2021 Portella. Tots els drets reservats
Amb el suport de: Govern d'Andorra
Revista associada a: APPEC