Còmics sobre Andorra: una història, tres visions, tres estils

La Història, en majúscula, es reescriu a partir dels estudis i les investigacions que revelen noves dades, noves fonts, noves interpretacions del passat. Des dels dibuixos rupestres, els éssers humans han viscut obcecats per deixar constància dels seus temps i de tot el saber recopilat. Andorra, que presumeix de més de vuit segles com a país, des del Pariatge del 1278, és una mina en estudis històrics, perquè no deixen de sortir a la llum revisions de la Història que expliquen un altre punt de vista diferent del que havíem pres per vàlid. Això, però, no invalida les publicacions anteriors, perquè sempre seran les fonts que ens mostraran què sabíem o què creiem fins a aquella data.

Els fets no sempre s’han de narrar en assajos i estudis voluminosos, en un llenguatge científic i, sovint, críptic. La Història també es pot divulgar amb altres formats, fins i tot humorístics, i la historieta gràfica n’és un exemple. A final dels anys 70 i a principi dels anys 80 del segle XX, i ja a la segona dècada del segle XXI, tres còmics han explicat els inicis, l’evolució i el context contemporani andorrà. Tres visions dels mateixos fets: Breu història d’Andorra (1983), Història d’Andorra (1983) i Història digital d’Andorra (2013).

Els dos primers, tot i coincidir en el temps, són totalment oposats, tant en l’estil com en el to, mentre que el volum publicat tres dècades després combina el rigor de l’un i l’humor de l’altre. Els dos primers s’han convertit en llibres de col·leccionista. El tercer ha estat un fenomen.

Breu història d’Andorra

El març del 1983, fa més de trenta-cinc anys, el col·lectiu Nono Art va publicar el còmic Breu història d’Andorra, elaborat pel mateix equip que pocs anys abans havia creat Breu història de Catalunya en tres volums. De fet, el relat no era tan breu, atès que té seixanta-dues pàgines, una extensió gens menyspreable.

El text és de José Antonio Parrilla García, guionista d’historietes gallec que es va especialitzar en els còmics divulgatius, didàctics o propagandístics dels valors d’algunes comunitats i ciutats espanyoles. Gairebé tota la seva obra la va crear amb Nono Art. Però Parrilla no va investigar sol: per escriure Breu història d’Andorra va comptar amb l’assessorament històric del monjo benedictí Cebrià Baraut (el Vilar de Cabó, 1917 – Montserrat, 2003). Entre el 1963 i el 2000, Baraut va residir llargues temporades a la casa montserratina d’Andorra (l’actual Centre d’Art d’Escaldes-Engordany), des d’on es va dedicar intensament a l’estudi de la història del Principat. El 1965 va crear la col·lecció Monumenta Andorrana, i el 1976, els Quaderns d’Estudis Andorrans. Com a reconeixement a la tasca cultural, l’historiador va ser guardonat amb els títols d’andorrà d’honor i de membre del Comitè Andorrà de Ciències Històriques. Parrilla va completar la documentació per al guió amb els Serveis d’Investigació i Arxiu de Nono Art. La publicació, a més, va disposar d’un comitè de direcció format per José Antonio Muñiz i Camilo Caride, i la van dirigir Parrilla i Muñiz.

La singularitat del còmic, més enllà del contingut històric, perfectament documentat, és el dibuix, amb un traç seriós, formal, figuratiu, fidel. No en va els dibuixos són de Jaume Marzal Canós (València, 1946), pintor figuratiu, tant en oli com en aquarel·la, que a més també il·lustra llibres. El dibuix és de Marzal, però la retolació i el color són obra de Marta Cardona.

A tota aquesta llista de noms cal afegir-hi un prologuista il·lustre: l’escriptor català Salvador Espriu (1913-1985), que firma el text introductori el 12 de març de 1983. Titula el pròleg amb belles paraules:

“Andorra: aquest rar prodigi, gairebé un miracle.”

Espriu, que declara “un amor autèntic i un profund interès intel·lectual pel Principat andorrà”, argumenta que “sota una forma en aparença curta i senzilla, però molt atractiva pel rigor científic i literari del text i per l’encert de les il·lustracions, aquesta Breu història d’Andorra ofereix a tots els andorrans, amb preferència als infants de la contrada però també als adults, una completa síntesi del passat d’aquesta terra, sota els seus aspectes, tant pel que respecta als esdeveniments com pel que es refereix a la seva genuïna i complexa cultura”.

L’autor conclou que el llibre proposa “que les generacions actuals andorranes coneguin bé el seu deute amb les anteriors, perquè siguin dignes del seu suport, perquè aprenguin, en el clar mirall d’una lliçó magnífica, com han d’estudiar i resoldre, amb un esperit d’identitat bàsica i de vàlida continuïtat, els problemes del moment i perquè obrin el pas a l’esdevenidor, cada cop més ampli, lliure, ric, humà i esplendorós”.

La primera edició de Breu història d’Andorra es va editar el març de 1983 i va comptar amb el patrocini de Crèdit Andorrà, el logotip del qual surt a la contraportada amb un missatge: “Tot poble ha de conèixer el seu passat. Això l’ajudarà a construir el seu futur. Amb esperança.”

El volum comença a la prehistòria, tres mil anys abans de Crist, amb els primers andosins a la balma de la Margineda, i s’acaba amb la formació del primer Govern, el 14 de gener de 1982, amb Òscar Ribas com a primer cap de l’executiu. El síndic general era Francesc Cerqueda, i els coprínceps, el bisbe d’Urgell, Joan Martí Alanis, i el president de la República Francesa, François Mitterrand. L’obra es tanca amb una llista dels síndics generals des del 1866, any de la Nova Reforma, amb Guillem d’Areny-Plandolit, fins al síndic vigent en el moment de la publicació, Francesc Cerqueda Pascuet.

El còmic finalitza amb un missatge molt patriòtic:

“Ja és avui. Aquesta és la nostra història. Llarga. Diferent d’altres. Molt nostra. Tant dels andorrans i andorranes anònims d’ahir, com teva. Ara ens espera el futur. Un futur que tu pots fer amb il·lusió i esperança. Per a tu i per al teu país. Virtus Unita Fortior.”

Nono Art, amb seu a Barcelona, només va publicar onze números durant els set anys d’activitat (del 1979 a l’agost del 1985), tots relacionats amb la història, com Breu història de Catalunya (1979), L’Estatut de la Catalunya Nova (1979), Breve historia de Galicia (1984) i Breve historia de Aragón (1984).Trenta-cinc anys després, Breu història d’Andorra ha esdevingut una raresa molt cobejada.

Història d’Andorra

Tan sols tres mesos després de l’aparició de Breu història d’Andorra va aparèixer Història d’Andorra (Edicions de la Magrana, maig del 1983) de Núria Viusà i Galí (1945-1982), filla dels artistes i activistes Manel Viusà (1917-1998) i Gertrudis Galí (1912-1998). De l’edició del còmic se’n va encarregar la Fundació Núria Viusà i Galí i Meritxell Flogny i Viusà, que porta el nom de mare i filla, mortes en els tràgics aiguats del novembre del 1982.

Història d’Andorra i Les aventures de Xumet-Man es van editar pòstumament mesos després de la mort de Viusà i la seva filla. Viusà es va instal·lar a Andorra l’any 1976 amb el seu marit, Gilles Flogny, i la nena, Meritxell, morta amb gairebé set anys. La creadora va morir havent fet una sola exposició, a la Galeria Rovira de Barcelona, però per timidesa, no per falta d’obra i qualitat, i va col·laborar a l’Escola d’Art de Carme Mas, on va impartir classes de pintura, dibuix i gravat.

De fet, “una primera versió reduïda d’aquesta Història d’Andorra fou publicada al setmanari Poble Andorrà, del setembre de 1978 al gener de 1979, amb el pseudònim de Marciana Aixirivall”, segons fan constar els editors en una nota a peu de pàgina de l’obra. Al còmic complet, en una cinquantena de pàgines, Viusà repassa la Història d’Andorra amb humor i, sobretot, molta crítica, amb patriotisme, però amb reivindicació, i amb un estil molt diferent de l’obra de Parrilla i Marzal. Els dibuixos són, aparentment, més senzills, menys realistes, i no estan acolorits. Però Viusà no va deixar res a l’atzar. “La Història d’Andorra, dibuixada i elaborada amb molta cura, va costar-li mesos i mesos d’estudi a la Biblioteca Nacional de les Valls”, puntualitza la Fundació en el pròleg. “No pretén aportar res de nou, històricament parlant, i, tanmateix, va més enllà de la visió estricta i respectable de la Història oficial: episodis coneguts sota un aspecte hieràtic i engavanyat hi apareixen amb la frescor i l’espontaneïtat d’interpretació pròpies d’un esperit lliure i pròpies d’una artista més aviat iconoclasta”, afegeix. El contingut del seu treball és “irònic i càustic”, i el dibuix o vinyeta, “voluntàriament naïf o grotesc, no deixa mai de tenir un encís poètic i tendre, revelador de la gran dosi d’humanitat que impregnava tota la profunda personalitat de l’artista”.

El relat de Viusà també comença a la prehistòria, amb els primers andosins pintant parets i caçant, repassa tota l’evolució històrica de les Valls, amb predomini de l’Edat Mitjana, i els fets es precipiten a partir del segle XIX i la Nova Reforma (1866). Història d’Andorra s’acaba l’any 1981 amb un missatge: “El nostre país ha canviat de cap a peus! Nosaltres anem molt bé (de diners). Gràcies!”, però també amb un advertiment: “Però, altres preocupacions es perfilen: els residents immigrats, la legislació social, la cultura… i, sobretot, la llengua!” I un grafiter escriu en una paret: “Volem escoles andorranes! Volem ràdios andor…” Tota una premonició del que havia d’arribar, i que la prematura mort de Viusà no li va permetre viure.

Viusà també era gravadora com el seu pare, membre fundador del Front Nacional de Catalunya en la postguerra espanyola, exiliat a França el 1947 i que, a partir dels anys 70 i fins que es va morir, va viure entre París i Encamp. Manuel Viusà va fundar l’any 1986 un important Centre de Gravat –que va tancar el 2005– i va intentar constituir la Fundació Núria Viusà, en homenatge a la filla morta, també artista, i deixar-hi part del llegat de la seva obra, la de l’esposa –escultora– i la de la filla. Segons revela el periodista Andrés Luengo, “el projecte de la fundació incloïa el germen d’un museu d’art contemporani que s’hauria fornit amb donacions d’artistes amics del matrimoni, a més d’una monumental biblioteca i una editorial especialitzada en el gravat. Fins i tot tenia la intenció d’impulsar un molí paperer: «Tot plegat eren iniciatives aleshores úniques a Europa, i que haurien posat Encamp i de retruc Andorra al mapa artístic. Però no va poder ser»”, li va explicar Joana Viusà, germana de Núria.

El pròleg de la publicació pòstuma l’havia d’escriure Joan Oliver (àlies Pere Quart, 1899-1986), però “el seu estat de salut i desànim” ho va impedir. La Fundació Núria Viusà i Galí i Meritxell Flogny i Viusà destaca que “l’extrema sensibilitat, la generositat, la bondat de Núria Viusà i Galí, aliades a aquell immens do d’expressió que tenia, es trasllueixen òbviament a través d’aquestes grans historietes que ara [1983] es publiquen per primera vegada, per tal que el seu esperit, la seva creativitat, la seva ànima, continuïn entre nosaltres i entre els esperits lliures, sensibles al seu art”. Perquè la intel·ligència mata el nostre cor, deia Pere Quart.

El superheroi de Viusà

El volum pòstum de Núria Viusà conté Història d’Andorra i Les aventures de Xumet-Man, dos còmics inèdits que va deixar l’autora, a més d’una “història eròtico-poètica escrita en llengua francesa” de la qual no es té notícia. Xumet-Man és “de contingut polític amb estil Trinca gràfica (estil poc explotat als Països Catalans en aquest ram). Va ser escrit i dibuixat a l’època que la Generalitat era capitanejada pel president Tarradellas”, conta la Fundació Núria Viusà i Galí i Meritxell Flogny i Viusà. “Amb una originalitat d’inventiva inèdita”, Viusà imagina Espanya com una dona que es creu filla d’un llaurador i d’una estrella, a partir de la llegenda de sant Isidre, patró de Castella, que feia que els àngels baixessin a llaurar-li les terres mentre ell seia a l’ombra. Una dona que s’alimenta de diamants, perles i bitllets. En contraposició, en Xumet és un càndid heroi nacional català. De fet, la dona, en una situació compromesa, es despulla i sedueix en Xumet-Man, que no sap resistir i cau rendit davant seu… I mentre la població es dedica a celebrar el resultat d’un partit de futbol, els roben la cartera, no hi ha diners per pagar els professors, els estalvis desapareixen de les caixes, els ajuntaments estan en bancarrota… Però, per contra, per a un senyor amb corbata tot va bé… Un còmic que continua d’actualitat.

Història digital d’Andorra

I trenta anys després de la cara i la creu d’una mateix relat, l’il·lustrador andorrà Jordi Planellas Moral (1975) s’atreveix amb una versió renovada: Història digital d’Andorra (Aloma Editors, 2013). L’autor es va encarregar tant del dibuix com del guió, i va comptar amb la revisió històrica d’Albert Villaró i l’assessorament de Pere Cavero. Tot el projecte va rebre el suport incondicional de Joan Pieras, alma mater del saló La Massana Còmic i fan número u de Planellas. Els dibuixos van ser acolorits per Javier Mena i Patrick Fodere

El primer tastet d’Història digital d’Andorra es va descobrir a La Massana Còmic del 2012, però no es va publicar fins a l’any següent. El relat de Planellas és digital amb un doble sentit: digital, de dit, perquè les pàgines del llibre s’han de passar amb l’índex, però també és digital perquè les pàgines incorporen codis QR per completar-ne els continguts. A més, l’obra juga amb la idea que és una tauleta i la narradora del contingut, la Txell, és una jove que, amb la tauleta a la mà, acompanya els lectors al llarg de les seixanta-vuit pàgines del volum, fins que s’acaba la bateria del dispositiu, just quan la Txell estava a punt d’explicar que Andorra s’havia convertit en una superpotència mundial… De fet, la Txell original era una noia futurista, de cabells blaus i guia de museu. Finalment es va optar per un altre estil, amb la tauleta. L’aspecte físic (rossa, ulls verds) va ser idea del colorista, tot i que es va fer molta broma amb el fet que les editores d’Aloma són totes rosses. Tot un joc per a un còmic que només s’ha editat en format paper.

Planellas va dedicar molt temps a documentar-se i planejar el guió, perquè també va ser el seu debut com a guionista. Com Viusà, l’autor utilitza l’humor per connectar amb els lectors, encara que és menys sorneguer que l’autora. Dibuixar ja va ser una altra cosa: una tasca relativament senzilla per a algú tan avesat al llapis, en aquest cas digital, ja que des de fa uns quants anys treballa amb tauleta gràfica. Durant l’elaboració del còmic, però, hi va haver un contratemps: canvi de colorista, de l’espanyol Javier Mena al francès Patrick Fodere. El canvi d’estil és quasi imperceptible, tot i que coincideix en un moment de fractura temporal entre la història antiga i la moderna. Planellas ha explicat que en la primera edició el colorista es va equivocar i va pintar les barres de l’escut en ordre invers (vermell i groc, en lloc del groc i vermell reglamentari), i hi va afegir una quarta barra. Un error que es va esmenar en l’edició definitiva.

El guió és fidel a la Història, tot i que Planellas es permet alguna llicència, des d’esmentar Andorra al big bang, a augurar que el país esdevé una superpotència mundial. Ara bé, el relat no es deixa res: els primers andosins, la llegenda de Carlemany, els Pariatges, la modernitat i l’obertura econòmica. En cinc anys, però, des que va sortir a la llum, han passat tantes coses que l’editorial i l’autor haurien de començar a plantejar-se una ampliació del còmic.

Les dues últimes pàgines d’Història digital d’Andorra contenen una galeria de personatges, amb tots els caps de Govern (fins a Toni Martí), alguns coprínceps episcopals i francesos (no hi cabien tots) i un conjunt de personatges rellevants per a l’autor (la família), per al còmic (les editores, Albert Villaró, Joan Pieras) i per a Andorra, en general (Sergi Mas, Josep Enric Dallerès, Marc Cartes).

Aquest contingut forma part del monogràfic

©2021 Portella. Tots els drets reservats
Amb el suport de: Govern d'Andorra
Revista associada a: APPEC