Art

Una veu jove

Hem gaudit de l’ambient acollidor del seu taller, i del temps i la conversa amb què ens ha obsequiat. Hem tractat temes diversos: cultura, creació artística, artistes… Tota una munió de qüestions sobre les quals Sergi Mas es llença àvid al diàleg. En les estones compartides, hem tingut l’oportunitat d’entrevistar-lo llargament. Us oferim aquí uns fragments seleccionats, un tast prou representatiu, per bé que fragmentari, de la veu jove del vell artesà d’Aixovall.

De l’ofici d’artesà

Si només saps l’ofici, doncs és el que s’entén per artesà. És indestriable l’ofici de la tendència que et toca viure per l’època, i jo vinc d’un moment de canvi. Encara vaig agafar la influència del Noucentisme, aquesta espècie de classicisme mediterrani. Un ofici llavors s’aprenia al taller, i als tallers no et pots entretenir a fer invents, sinó que t’has de treure la feina de sobre. Un mestre meu deia: “Tu aprèn tant com puguis i representa sobre el paper o la tela allò que vegis, i després desmunta-ho i oblida-te’n.” En ser figuratiu has de dominar la vista, l’has d’acostumar i, allò que veus, passar-ho amb facilitat, ja sense pensar. Llavors el millor que pots fer, en escultura, pintura i aquestes coses, és deixar-ho de banda, però et queda aquell automatisme, aquell pòsit de reacció espontània.

El Poble Espanyol era una mena de museu vivent on s’aplegava el Museu d’Arts Populars. Des de l’estampa antiga de fusta impresa sobre paper fins a fer espelmes o figuretes de pessebre. Hi havia artesans a qui es proporcionava un taller, un cert estatus. Ningú es posava amb nosaltres, només volien que el que es fes fos de veritat. La convivència a dintre era de colònia d’artesans, i això et permetia conèixer el gravador, el calderer, el del vidre, el ceramista… una quantitat de tècniques que d’una altra forma no tenies ocasió de conèixer. Aquest model d’organització s’ha mirat de copiar moltes vegades a tot arreu, i no se n’han sortit. Això és el que, encara avui en dia, seria factible de fer a Andorra, una colònia d’artesans. D’això se n’ha parlat moltes vegades, però és clar…

De la falta d’una tradició artística a Andorra

…a Andorra això no existeix. Fins i tot si deixem de banda la qüestió de conservació de l’artesania, de recuperar la tradició artesanal. ¿Sabeu la quantitat de gent que arribava a Barcelona diàriament per veure com es pot treballar amb les mans, amb una certa qualitat i a un preu raonable? El trànsit era continu. A Andorra, fer una cosa així no seria complicat, fins i tot en plena crisi, però encara que és el lloc adequat per fer un sancta sanctorum de l’artesania, no hi ha voluntat.

En general, tot el que està fet a mà està condemnat a desaparèixer si no se li dóna suport. Els francesos ho han solucionat traient impostos o donant habitatge als artesans pràcticament de forma gratuïta. Això és el que hi ha, entre altres llocs, a Cordes i a Vilafranca del Conflent. Aleshores, el dia que fa falta restaurar un chateau, o Versalles, qui ho ha de fer?, doncs artesans de la vella escola. L’artesania sempre ha d’existir com a font de coneixement, i com a respecte al nostre passat no tan llunyà. Si no, correm el risc d’oblidar el que és el treball manual.

En tenim un exemple similar a Ossera, però allà això s’ha remenat a nivell privat. Ara s’hi està produint el millor formatge de Catalunya, i fins que no va arribar aquesta gent, al poble hi vivia només una noia que cuidava cabres. De quan nosaltres hi anàvem fins ara, tota la vall ha agafat un caire de benestar. Dóna la sensació que allà s’hi viu bé, quan abans tot era rònec, tot era misèria.

Aquí, la influència de certs moviments europeus ha deixat tot just una lleugera empremta. El Noucentisme, per exemple, va deixar la marca pel que fa a l’elegància en el tracte, però no com a element creador. Era molt més còmode comprar Noucentisme i gaudir-ne sense haver de passar pel tràngol de parir-ho. És cert que no hi ha tradició; hem patit un trencament que no s’ha tornat a recuperar. Es mirava molt cap a França, però d’aquesta influència avui en dia tampoc en queda gaire. És una llàstima, perquè si haguéssim aprofitat tot aquest bagatge, la cosa seria diferent. Però estic segur que el moment arribarà, forçat per les noves generacions.

El que caldria és buscar solucions imaginatives sortint del cercle, procurant que els que pugen amb ganes tinguin els mitjans per arribar a l’excel·lència. Si se’ls ha d’enviar a Alemanya o als Estats Units, es fa, i després es mira de recuperar-los. Aquí tenim un problema: hi ha joves que marxen i que no tornen pel panorama que els espera. Quin interès se’ls ofereix? Quin camp tenen per recórrer? Per contra, hi ha força gent, plena de motivació, que ha de fer la guerra pel seu compte, i tot això s’hauria d’aglutinar.

Jo veig que la cosa ha d’anar enfocada a buscar mercats a fora, irrompre-hi, expansionar-se, perquè Andorra és massa petita. Si no, podem acabar en una pura endogàmia que no ens permeti sortir d’aquí. I no és que la qualitat difereixi del que es fa a fora, però no podem conformar-nos amb el que tenim. Sent mínimament lúcid, un veu que no ens podem queixar de la qualitat d’aquí. El que falla és el mecanisme i el suport decidit. Perquè, per exemple, què seria de les lletres catalanes si no hi hagués la Generalitat? Penso que tot aquest suport no són diners llençats.

Sergi Mas. Fotografia: Manel Gibert

De l’ètica i l’estètica

Els meus referents són claríssims, molts de casa nostra. En gravat, Ricart. En pintura, per exemple, Pruna i Obiols, gent que avui en dia està completament oblidada. Però ja hi tornarem, ja hi tornarem… O sigui, els noucentistes, a mi m’agraden els noucentistes. En escultura, m’agrada molt Apel·les Fenosa. I en Giacometti. I un que sembla abstracte, però que no ho és tant com això, Henry Moore. I Gargallo, un dels pares de la nova escultura, perquè això no priva que un comenci per un classicisme i després el vagis transformant a gust teu. Sempre que allò s’aguanti, que hi hagi una arquitectura, perquè si no és fer bibelots.

L’escultura ha de ser sòlida, s’ha d’aguantar, hi ha d’haver un esquelet. Llavors tens la llibertat per posar-hi quatre ulls o sis mans, el que et doni la gana. Jo ara no és on em trobo més bé, amb l’escultura, perquè demana més treball físic que no pas dibuixar, i em dedico més a dibuixar. En escultura el que importa és la idea. I construir la maqueta.

Tinc una espècie de rebuig natural per cert tipus d’abstraccionisme. Per altra banda ja està caducat, també és un art clàssic, avui en dia. I m’agrada, però no m’hi trobo bé fent-ho, per la meva formació, tant pel que fa a l’ofici com també a nivell intel·lectual. Jo admiro molt i accepto l’art immediat, aquest art suposadament espontani, molt visceral, però crec que l’art és un acte intel·lectual.

La mare és la poesia, perquè encara que no ho sembli, la pintura i l’escultura tenen poesia, i han de tenir també música. Si no hi ha harmonia i pautes de composició, allò farà gràcia i pot ser agradable a la vista, però no és sòlid. Avui en dia sóc incapaç de dir “això és bo i això és dolent”, però penso que si no tens un bagatge del tipus que sigui… No hi ha ningú que quan neix ja estigui ensenyat; tindrà uns dots, però néixer ensenyat, ni Déu. Per tant, s’ha de llegir, estar al corrent, escoltar i analitzar.

Chillida, per exemple, no va fer estudis d’art, però tenia el bagatge intel·lectual. Estava en contacte amb tota la intel·lectualitat basca i ho va saber interpretar molt bé, perquè el seu secret és tornar a les arrels de l’art primitiu basc. I ho identifiques. La pinta del vent és un signe d’una eina basca de treballar la terra. Chillida va tornar a la prehistòria del seu poble i quedarà per sempre. La seva força era precisament renegar d’aprendre un ofici i quedar-se amb l’ofici. En ell, l’escultura té dues lectures: el que hi ha dintre i la part externa, que ocupa un espai; llavors, si ho miréssim per dintre veuríem la massa d’això, i una escultura ha de respirar, n’has de veure les parts internes.

La crisi actual, ah!, fills meus, no és només econòmica, no, és d’esperit. Han fallat coses: la falta d’humilitat, l’extrema cobdícia, que no és el mateix que l’ambició. I si anem a solucionar-ho forçant la màquina, doncs encara ens anirà pitjor. On és la generositat, avui en dia? No hi ha res tan generós com l’artista de veritat, perquè allò no ho fa per a ell, ho fa per comunicar-se. Ja ho sé, que tot això sona a ingenu i el que tu vulguis, però dóna’m un ingenu amb malícia i et regalo els altres. Voltaire, sí.

Un ha de creure en allò que fa i tenir unes conviccions, sigui la pàtria, la família, nostro senyor, el que es vulgui. Si no tens conviccions, a què t’agafes?, en què et recolzes? Doncs jo crec en el meu país i en la meva cultura, i penso que si fóssim una mica més despresos no estaríem on estem, al cul de l’olla. Si tinguéssim més convicció de qui som i del que podem fer, ens aniria millor. Tenir unes conviccions és una de les maneres de donar forma a un sentiment.

De la llibertat creadora

Mai no he estat tan lliure com ara. El primer és estar content i satisfet amb el que es fa. Ara és quan un està madur, quan es desempallega de tants prejudicis dels quals som víctimes, i jo mai no he estat tan desinhibit com ara, potser perquè també he perdut la vergonya, en el sentit del què diran. Ho hauria hagut de fer fa molts anys, però hi ha aquella timidesa i que t’agrada agradar. I en canvi, quan veus una ganyota dius “ai, no vaig bé, per aquí”. Doncs no, un ha de fer el que vulgui, el que creu que ha de fer i deixar-se estar del que diguin, del que agradi o no.

En no aguantar-me bé amb les dues cames, doncs ara el que se’m dóna millor és el dibuix, perquè a més a més el dibuix és primer. Un no pot fer una escultura si abans no és capaç de dibuixar-la, vista de tot arreu. També m’agradaria poder dedicarme més al gravat. El gravat dóna moltes satisfaccions, però poques vegades tens l’oportunitat de poder dedicar-t’hi. El gravat a mi em compensa molt, em satisfà. Una vegada tinc solucionat l’esquema, la composició, els clars i foscos, tot això, com que és treball de paciència, doncs podria passar-m’hi hores i hores. I no me’n recordo ni d’anar a dormir, ni de menjar, quan estic gravant.

Continuo considerant-me artesà. Que ets artista ho han de dir els altres, el futur o qui vingui. I sé perfectament que quan faig una cosa que formarà part d’un moble, per exemple, pot ser preciós, pot ser molt bonic, però és un ofici, una artesania. Ara bé, fer una cosa perfectament inútil que sigui només per al goig de la vista penso que continua sent vàlid. L’art per l’art, però ben fet.

Sergi Mas a la taula de treball del taller d’Aixovall (final dels anys 1980)

Aquest contingut forma part del monogràfic

©2021 Portella. Tots els drets reservats
Amb el suport de: Govern d'Andorra
Revista associada a: APPEC